Un futur per a tothom? Reptes de la immigració

Joaquim Giol, delegat d’Emigracions a Girona (Servei d’Atenció a l’Immigrant) del Bisbat, ha donat una conferència a la seu de la UNED a Girona amb el títol “Un futur per a tothom? Reptes de la immigració” aquest dijous 2 de desembre.

Giol va explicar que el tema de la immigració és complex i que fins i tot en el darrer any ha empitjorat degut a la concepció que hi ha d’aquest fenomen  amb un marc legal insostenible que ha provocat una situació irregular d’un quart de milió de persones. “Que són els nostres “clients” principals dels nostres serveis de Caritas”, va afegir. Això ha fet que per primer cop s’hagin donat baixes laborals dins d’aquest servei degut a la tensió personal que es viu, ja que per tota resposta hi ha un no i tampoc tenen solucions. Això, va explicar el conferenciant, implica una anàlisis  a llarg termini que contempli una visió més global de la immigració. “Crec que hi ha una paraula, un concepte que explica la immigració, i és el concepte de futur”, i va especificar que el fenomen migratori es donava pel fet que els immigrants marxaven del seu país perquè allà no hi veuen cap futur i van als llocs de destí perquè s’imaginen amb un futur. En aquest sentit va concretar que l’immigrant pren la decisió de marxar abans de decidir allà on anirà. “Marxen perquè no hi ha futur i busquen futur”.

També va definir el concepte crida que els mitjans de comunicació, sobretot la televisió, donen del nostre món amb una imatge de que aquí a la nostra societat tot és xauxa. I aquest efecte crida és el que condiciona el lloc de destí.

També va remarcar que es parla d’immigració però que es parla poc l’expulsió del país d’origen i més dramàtic que la immigració és el refugi. “Quan la gent pot fer un farcell i posar-hi tot el que té i marxa, vol dir que en aquell lloc ja no hi té res”.

Una de les causes que genera la immigració és el deute extern dels països pobres. Hi ha llocs on el deute extern és tan gran que si el repartíssim entre tots els seus habitants, un nen que neixi ara, necessitaria tota una vida només per pagar una part tan sols dels interessos. I hi ha molts països en aquesta situació.

Una altra de les causes de la immigració és la situació d’inestabilitat del país d’origen, o perquè es trobi en guerra o perquè la seguretat interna del país estigui afeblida a causa de la manca d’ordre públic.

Si plantegem la immigració des d’aquesta perspectiva deixarem de pensar en l’immigrant només com a mà d’obra.

El futur implica feina, créixer, viure amb certa seguretat, respectar els drets... aquesta és la necessitat de futur que la gent té.

Una altra intuïció que Joaquim Giol ens va voler transmetre és el fet que les migracions no es poden plantejar com un problema a tractar des del vessant de l’ordre públic, i amb els cossos de seguretat de l’estat, com fins ara pel Ministeri de l’Interior que ha marcat majoritàriament les polítiques d’immigració, ni tampoc com quelcom que s’hagi de tractar des de Serveis Socials. El fenomen migratori és un tema global i en aquest sentit s’hauria de tractar des de Presidència i això no es fa així perquè no es plantegen les causes que provoquen la immigració.

“Si no obrim el futur als països d’origen els fluxos migratoris no disminuiran”, va sentenciar.

A Europa el col·lectiu d’immigrants és feble i planteja, fa sortit a la llum, problemes que ja hi eren a la societat més que provocar aquests problemes. El nostre sistema econòmic funciona d’ara per avui, i el Ministeri d’Assumptes Exteriors ho fa amb una lentitud estrepitosa. D’aquesta manera és molt difícil que un empresari confiï en el sistema del contingent, que s’ha demostrat que és un sistema que no funciona. Per això en comptes de contractar els immigrants al país d’origen, ho fa amb els d’aquí que estan en situació irregular i plegats tiren endavant un tipus d’economia submergida.

A l’estat espanyol deixen reagrupar les famílies amb els menors de 16 anys i els majors de 65 anys  que s’ha demostrat que viuen a càrrec dels que viuen aquí. I es donen situacions de famílies que la dona ha aconseguit reagrupar el marit i dos dels seus fills menors de 16 anys havent de deixar els altres dos fills majors de 16 anys al seu país d’origen.

¿Quin interès hi ha que els immigrants no treballin aquí? Diuen que cada immigrant acaba multiplicant-se per cinc, i segurament tenen raó, però ¿no és millor que treballin quatre en comptes de dos?. I si arribés un moment que no calgués més gent, aleshores es tanca el contingent.

Tot plegat ha generat aquest milió llarg de persones que treballen en una situació irregular. “I aquest milió d’immigrants treballen, no roben, perquè si robessin tots s’acabaria l’atur en aquest país perquè tots nosaltres seríem mossos d’esquadra”, va ironitzar. Treballen en l’economia submergida i això provoca contrasentits enormes. El Marroc té excedent de tomates, però no n’hi comprem. “O entren tomates o entren marroquins a cultivar els tomates que nosaltres tenim subvencionats”. ¿Per què no s’obren els mercats? Creu Roja i Caritas ja no recull aliments per a les seves campanyes, degut a l’experiència d’ajut a Santo Domingo amb tones d’arròs que van massacrar l’economia dels productors d’arròs d’aquell país, ara ajuden amb diners. Es protegeix excessivament els propis mercats com ara el de la fruita subvencionada que està cultivada aquí per marroquins i que han de llançar la que produeix aquest país al mar.

La màfia seriosa entra marroquins amb pasteres que paguen un bitllet a un preu d’uns 3.000 dòlars, i tenen dret a tres intents i la màfia poc seriosa els passeja pel mar amb pastera i els desembarca en un altre lloc de la mateixa costa marroquina. Això vol dir que és la gent amb més recursos qui es pot pagar el bitllet. La gent amb menys recursos emigra al Senegal. Ara bé, el col·lectiu magrebí no és el primer col·lectiu de l’estat, ja que en un any van entrar-hi 700.000 equatorians. Això va ser tot un negoci per a Ibèria, que en no exigir el visat havien de comprar un bitllet d’anada i tornada a un preu que aleshores valia 200.000 pessetes, i quan se’ls expulsava l’estat els pagava un altre bitllet. Feu comptes.

Ara bé, al davant dels 600.000 immigrants magrebins, només 15.000 han vingut en pasteres.

L’efecte crida fonamental és que aquí hi ha feina. Si no n’hi hagués el flux migratori disminuiria, La gent se’n va d’un lloc a l’altre perquè es guanya més bé la vida.

És veritat que la immigració genera problemes diversos però també es fa poc per solucionar-ho, però sobretot el que es fa és posar de manifest problemes que ja hi són. “Salt s’està convertint en un ghetto i es dóna un fenomen únic a tot l’estat, els pisos estan baixant, i la gent està enfadada perquè paga una hipoteca per un pis que ja no val el que valia. A Barcelona els comerciants estan molestos amb les botigues que obren tot el dia. Però tot això és un problema de legislació. No es tracta d’un problema que porti la immigració sinó que posa en evidència la nostra incapacitat de gestió”, va explicar el mossèn.

Ara, hi ha més demanda social, però els pressupostos són els mateixos d’ara fa tres anys. No es tracta de restringir l’accés dels immigrants a les guarderies, sinó d’incrementar l’oferta de places de guarderia, o fer una política agressiva de pisos de lloguer.

L’últim reglament de la Llei d’Estrangeria ha exigit que per empadronar-se cal exhibir un document. Això és una lesió dels drets, implica tenir un gran col·lectiu de risc en la salut a qui només tindrà assistència d’urgències, que per cert és més cara que la normal i a la que només poden accedir les persones empadronades. Això és una situació insostenible, cal canviar la llei. Una dona embarassada serà atesa en el part, però no tindrà dret a un seguiment del seu nadó. Això és una vulneració dels drets de l’infant. I també ho és quan els nens han de marxar quan han fet els 16 anys.

Una altra mena de problemes són els culturals i d’identitat. A Catalunya és un problema amb la llengua catalana, però és un problema que reflecteix el problema que hi ha amb l’estat. A l’immigrant li interessa més aprendre el castellà, perquè quan aterrissa aquí no sap si s’hi quedarà. I quan s’hi queda parla l’idioma del lloc. La impressió que els immigrants tenen del català o del castellà està en funció directa de com se senten tractats. La manca de respecte als drets sempre acaba portant problemes. “El procés d’integració ha fracassat, vull dir que és un error barrejar el discurs identitari i de la llengua amb la immigració, no hi té res a veure. Si el català fos majoritari de ben segur que aprendrien el català”, deia Giol.

Des del Govern Central es va dir que el nombre de presos immigrants superava als del país, però el que no s’explica és que això passa en presó preventiva. La presó preventiva es fa quan es dóna alguna d’aquestes causes: alarma pública, manca de residència i perill de fuga. És per aquest motiu que els immigrants superen en nombre als del país, però això no és així quan es dicta sentència. Quan això no s’explica bé es relaciona immigració amb delinqüència. I el més irònic és que la majoria d’aquests presos treballen, acaben la presó i després se’ls expulsa del país.

Amb tot el que Joaquim Giol exposa ens podem fer una idea de quines han de ser les línies bàsiques perquè les lleis siguin coherents amb el fenomen migratori. Està clar que la Llei d’Estrangeria no ha aconseguit que no entressin els immigrants, sinó que ha aconseguit que ho fessin de forma irregular. Tal com s’està fent ha crescut l’economia submergida i el servei domèstic, sobretot per part dels equatorians.

En el tema de les expulsions es reprodueixen situacions de molta crueltat, amb drames familiars que separen a les famílies.

Cal donar suport als processos de pau, condonar el deute extern (que igualment no cobrarem mai) i en aquest sentit es proposa que el capital condonat s’inverteixi en sanitat i educació, per exemple. Calen polítiques a llarg termini, ja que no existeix un model migratori, la immigració és una opció personal. Hi ha dos models a tenir en compte de recepció immigratòria, per un cantó el model anglès ( i el d’Estats Units) multicultural i el francès d’immersió a la cultura francesa. Aquest darrer model obliga  a mantenir les diferències ètniques en privat i en el públic el que prima és la concepció francesa. Això provoca problemes perquè l’Islam no entén les diferències entre allò públic i privat. El que els fancesos entenen que la religió correspon a l’àmbit privat i l’estat ha de ser aconfessional, no és entès de la mateixa manera per l’Islam.

En qüestions econòmiques cal afavorir els productes dels països que provoquen els fluxos migratoris i amb això s’afavoreix el seu desenvolupament i per tant es pot minorar la immigració.

La immigració hauria de ser un fet lliure i un dret, no una obligació, ja que això denota un dèficit del país d’origen.

Reconèixer la ciutadania europea a persones que ja fa més de cinc anys que tenen el permís de residència és solucionar de cop molt problemes, com ara el del dret a votar.

Finalment, Joaquim Giol va parlar de la conveniència de la discriminació positiva en aquelles situacions on el flux d’immigrants pugui provocar problemes, amb més atenció i més serveis.

Aquesta conferència, tot i ser oberta a tothom, s’emmarca dins les sessions de treball dels alumnes d’Educació Social de la UNED a Girona i que coordina la professora Margarida Puigvert.

Rubèn Fornós Casares