Un futur per a tothom? Reptes de la immigració

Joaquim Giol, delegat d’Emigracions a Girona (Servei d’Atenció a l’Immigrant) del Bisbat, ha donat una conferència a la seu de la UNED a Girona amb el títol “Un futur per a tothom? Reptes de la immigració” aquest dijous 2 de desembre.

Giol va explicar que el tema de la immigració és complex i que fins i tot en el darrer any ha empitjorat degut a la concepció que hi ha d’aquest fenomen  amb un marc legal insostenible que ha provocat una situació irregular d’un quart de milió de persones. “Que són els nostres “clients” principals dels nostres serveis de Caritas”, va afegir. Això ha fet que per primer cop s’hagin donat baixes laborals dins d’aquest servei degut a la tensió personal que es viu, ja que per tota resposta hi ha un no i tampoc tenen solucions. Això, va explicar el conferenciant, implica una anàlisis  a llarg termini que contempli una visió més global de la immigració. “Crec que hi ha una paraula, un concepte que explica la immigració, i és el concepte de futur”, i va especificar que el fenomen migratori es donava pel fet que els immigrants marxaven del seu país perquè allà no hi veuen cap futur i van als llocs de destí perquè s’imaginen amb un futur. En aquest sentit va concretar que l’immigrant pren la decisió de marxar abans de decidir allà on anirà. “Marxen perquè no hi ha futur i busquen futur”.

També va definir el concepte crida que els mitjans de comunicació, sobretot la televisió, donen del nostre món amb una imatge de que aquí a la nostra societat tot és xauxa. I aquest efecte crida és el que condiciona el lloc de destí.

També va remarcar que es parla d’immigració però que es parla poc l’expulsió del país d’origen i més dramàtic que la immigració és el refugi. “Quan la gent pot fer un farcell i posar-hi tot el que té i marxa, vol dir que en aquell lloc ja no hi té res”.

Una de les causes que genera la immigració és el deute extern dels països pobres. Hi ha llocs on el deute extern és tan gran que si el repartíssim entre tots els seus habitants, un nen que neixi ara, necessitaria tota una vida només per pagar una part tan sols dels interessos. I hi ha molts països en aquesta situació.

Una altra de les causes de la immigració és la situació d’inestabilitat del país d’origen, o perquè es trobi en guerra o perquè la seguretat interna del país estigui afeblida a causa de la manca d’ordre públic.

Si plantegem la immigració des d’aquesta perspectiva deixarem de pensar en l’immigrant només com a mà d’obra.

El futur implica feina, créixer, viure amb certa seguretat, respectar els drets... aquesta és la necessitat de futur que la gent té.

Una altra intuïció que Joaquim Giol ens va voler transmetre és el fet que les migracions no es poden plantejar com un problema a tractar des del vessant de l’ordre públic, i amb els cossos de seguretat de l’estat, com fins ara pel Ministeri de l’Interior que ha marcat majoritàriament les polítiques d’immigració, ni tampoc com quelcom que s’hagi de tractar des de Serveis Socials. El fenomen migratori és un tema global i en aquest sentit s’hauria de tractar des de Presidència i això no es fa així perquè no es plantegen les causes que provoquen la immigració.

“Si no obrim el futur als països d’origen els fluxos migratoris no disminuiran”, va sentenciar.

A Europa el col·lectiu d’immigrants és feble i planteja, fa sortit a la llum, problemes que ja hi eren a la societat més que provocar aquests problemes. El nostre sistema econòmic funciona d’ara per avui, i el Ministeri d’Assumptes Exteriors ho fa amb una lentitud estrepitosa. D’aquesta manera és molt difícil que un empresari confiï en el sistema del contingent, que s’ha demostrat que és un sistema que no funciona. Per això en comptes de contractar els immigrants al país d’origen, ho fa amb els d’aquí que estan en situació irregular i plegats tiren endavant un tipus d’economia submergida.

A l’estat espanyol deixen reagrupar les famílies amb els menors de 16 anys i els majors de 65 anys  que s’ha demostrat que viuen a càrrec dels que viuen aquí. I es donen situacions de famílies que la dona ha aconseguit reagrupar el marit i dos dels seus fills menors de 16 anys havent de deixar els altres dos fills majors de 16 anys al seu país d’origen.

¿Quin interès hi ha que els immigrants no treballin aquí? Diuen que cada immigrant acaba multiplicant-se per cinc, i segurament tenen raó, però ¿no és millor que treballin quatre en comptes de dos?. I si arribés un moment que no calgués més gent, aleshores es tanca el contingent.

Tot plegat ha generat aquest milió llarg de persones que treballen en una situació irregular. “I aquest milió d’immigrants treballen, no roben, perquè si robessin tots s’acabaria l’atur en aquest país perquè tots nosaltres seríem mossos d’esquadra”, va ironitzar. Treballen en l’economia submergida i això provoca contrasentits enormes. El Marroc té excedent de tomates, però no n’hi comprem. “O entren tomates o entren marroquins a cultivar els tomates que nosaltres tenim subvencionats”. ¿Per què no s’obren els mercats? Creu Roja i Caritas ja no recull aliments per a les seves campanyes, degut a l’experiència d’ajut a Santo Domingo amb tones d’arròs que van massacrar l’economia dels productors d’arròs d’aquell país, ara ajuden amb diners. Es protegeix excessivament els propis mercats com ara el de la fruita subvencionada que està cultivada aquí per marroquins i que han de llançar la que produeix aquest país al mar.

La màfia seriosa entra marroquins amb pasteres que paguen un bitllet a un preu d’uns 3.000 dòlars, i tenen dret a tres intents i la màfia poc seriosa els passeja pel mar amb pastera i els desembarca en un altre lloc de la mateixa costa marroquina. Això vol dir que és la gent amb més recursos qui es pot pagar el bitllet. La gent amb menys recursos emigra al Senegal. Ara bé, el col·lectiu magrebí no és el primer col·lectiu de l’estat, ja que en un any van entrar-hi 700.000 equatorians. Això va ser tot un negoci per a Ibèria, que en no exigir el visat havien de comprar un bitllet d’anada i tornada a un preu que aleshores valia 200.000 pessetes, i quan se’ls expulsava l’estat els pagava un altre bitllet. Feu comptes.

Ara bé, al davant dels 600.000 immigrants magrebins, només 15.000 han vingut en pasteres.

L’efecte crida fonamental és que aquí hi ha feina. Si no n’hi hagués el flux migratori disminuiria, La gent se’n va d’un lloc a l’altre perquè es guanya més bé la vida.

És veritat que la immigració genera problemes diversos però també es fa poc per solucionar-ho, però sobretot el que es fa és posar de manifest problemes que ja hi són. “Salt s’està convertint en un ghetto i es dóna un fenomen únic a tot l’estat, els pisos estan baixant, i la gent està enfadada perquè paga una hipoteca per un pis que ja no val el que valia. A Barcelona els comerciants estan molestos amb les botigues que obren tot el dia. Però tot això és un problema de legislació. No es tracta d’un problema que porti la immigració sinó que posa en evidència la nostra incapacitat de gestió”, va explicar el mossèn.

Ara, hi ha més demanda social, però els pressupostos són els mateixos d’ara fa tres anys. No es tracta de restringir l’accés dels immigrants a les guarderies, sinó d’incrementar l’oferta de places de guarderia, o fer una política agressiva de pisos de lloguer.

L’últim reglament de la Llei d’Estrangeria ha exigit que per empadronar-se cal exhibir un document. Això és una lesió dels drets, implica tenir un gran col·lectiu de risc en la salut a qui només tindrà assistència d’urgències, que per cert és més cara que la normal i a la que només poden accedir les persones empadronades. Això és una situació insostenible, cal canviar la llei. Una dona embarassada serà atesa en el part, però no tindrà dret a un seguiment del seu nadó. Això és una vulneració dels drets de l’infant. I també ho és quan els nens han de marxar quan han fet els 16 anys.

Una altra mena de problemes són els culturals i d’identitat. A Catalunya és un problema amb la llengua catalana, però és un problema que reflecteix el problema que hi ha amb l’estat. A l’immigrant li interessa més aprendre el castellà, perquè quan aterrissa aquí no sap si s’hi quedarà. I quan s’hi queda parla l’idioma del lloc. La impressió que els immigrants tenen del català o del castellà està en funció directa de com se senten tractats. La manca de respecte als drets sempre acaba portant problemes. “El procés d’integració ha fracassat, vull dir que és un error barrejar el discurs identitari i de la llengua amb la immigració, no hi té res a veure. Si el català fos majoritari de ben segur que aprendrien el català”, deia Giol.

Des del Govern Central es va dir que el nombre de presos immigrants superava als del país, però el que no s’explica és que això passa en presó preventiva. La presó preventiva es fa quan es dóna alguna d’aquestes causes: alarma pública, manca de residència i perill de fuga. És per aquest motiu que els immigrants superen en nombre als del país, però això no és així quan es dicta sentència. Quan això no s’explica bé es relaciona immigració amb delinqüència. I el més irònic és que la majoria d’aquests presos treballen, acaben la presó i després se’ls expulsa del país.

Amb tot el que Joaquim Giol exposa ens podem fer una idea de quines han de ser les línies bàsiques perquè les lleis siguin coherents amb el fenomen migratori. Està clar que la Llei d’Estrangeria no ha aconseguit que no entressin els immigrants, sinó que ha aconseguit que ho fessin de forma irregular. Tal com s’està fent ha crescut l’economia submergida i el servei domèstic, sobretot per part dels equatorians.

En el tema de les expulsions es reprodueixen situacions de molta crueltat, amb drames familiars que separen a les famílies.

Cal donar suport als processos de pau, condonar el deute extern (que igualment no cobrarem mai) i en aquest sentit es proposa que el capital condonat s’inverteixi en sanitat i educació, per exemple. Calen polítiques a llarg termini, ja que no existeix un model migratori, la immigració és una opció personal. Hi ha dos models a tenir en compte de recepció immigratòria, per un cantó el model anglès ( i el d’Estats Units) multicultural i el francès d’immersió a la cultura francesa. Aquest darrer model obliga  a mantenir les diferències ètniques en privat i en el públic el que prima és la concepció francesa. Això provoca problemes perquè l’Islam no entén les diferències entre allò públic i privat. El que els fancesos entenen que la religió correspon a l’àmbit privat i l’estat ha de ser aconfessional, no és entès de la mateixa manera per l’Islam.

En qüestions econòmiques cal afavorir els productes dels països que provoquen els fluxos migratoris i amb això s’afavoreix el seu desenvolupament i per tant es pot minorar la immigració.

La immigració hauria de ser un fet lliure i un dret, no una obligació, ja que això denota un dèficit del país d’origen.

Reconèixer la ciutadania europea a persones que ja fa més de cinc anys que tenen el permís de residència és solucionar de cop molt problemes, com ara el del dret a votar.

Finalment, Joaquim Giol va parlar de la conveniència de la discriminació positiva en aquelles situacions on el flux d’immigrants pugui provocar problemes, amb més atenció i més serveis.

Aquesta conferència, tot i ser oberta a tothom, s’emmarca dins les sessions de treball dels alumnes d’Educació Social de la UNED a Girona i que coordina la professora Margarida Puigvert.

Rubèn Fornós Casares

La societat reclama més serveis escolars

El món de les activitats de lleure per a infants, sovint s’ha avançat a l’escola en quant a serveis proporcionats als seus pares. Per exemple, ja fa anys que funcionen els casals d’espera, és a dir, el torn que fan els monitors d’una hora a hora i mitja pels matins abans de començar l’horari del casal perquè els pares que treballen puguin deixar amb garanties als seus fills i on es fan activitats lights per tal d’esperar que arribi l’hora oficial de començar. De fet, els mateixos casals són uns serveis per acollir els nens en les seves estones de temps lliure, per això ja fa anys que funcionen a l’estiu en torns de matí, tarda i menjador. A l’escola però, això no passa. El nen ha d’entrar a les nou en punt del matí i si ho fa abans es troba la porta tancada, per la qual cosa els pares que els han de deixar abans els deixen al carrer sense cap mena de garantia. A més, hi ha escoles que fan signar als pares un document on s’hi fa constar que la seva resposabilitat amb el nen se cenyeix estrictament a l’horari escolar. Ja hi ha escoles, però, que han contractat monitors de pati en horari de les 8h a les 9h del matí per acollir els nens que es troben en aquestes circumstàncies, i que generalment continuen la seva tasca en les estones de pati en horari escolar, solen fer de monitors de menjador i acaben amb les activitats extraescolars.
El que sí és cert és que a l’escola li cal un replantejament global que estigui més d’acord amb els temps actuals, en quant a serveis, horaris i períodes de vacances i també amb personal específic per cobrir les estones de lleure que es produeixen en la vida quotidiana dels escolars. Això però, és una autèntica revolució a la vegada que una exigència de la nostra societat que només el temps ens donarà raó en com hem sabut donar-hi resposta.

RUBÈN FORNÓS CASARES
Publicat a La Proa, diari del Baix Empordà a l'octubre de 2004

Predicar amb l’exemple

El meu últim comentari d’aquesta secció acabava dient si fa o no fa que el que pesaven eren els quilos i no els anys.
Jo tinc molt més pes del que em correspon per talla i complexitat, i per això sóc obés. Així és que estic seguint un règim d’aprimament a base d’una dieta equilibrada, que ara al començament és hipocalòrica, combinat amb exercici continuat. En definitiva, estic intentant canviar el meu estil de vida. Primer ha calgut una reflexió i una mentalització i després una anàlisi dels principis dietètics a seguir. De fet no ens hem de trencar el cap, el principi bàsic per reduir pes és introduir menys calories de les que es cremen i cremar-ne diàriament un nombre major de forma constant, sense que això provoqui ansietat o depressió, és a dir de forma natural, com a estil de vida, això acompanyat de l’altre principi bàsic que no hem d’oblidar: per funcionar cal una dieta equilibrada amb els nutrients i les vitamines corresponents.
I aixi estic, que he agafat la bicileta com a mitjà habitual de locomoció i a més, matí i tarda faig una ruta, també en bicicleta, que em fa suar de valent.
Quan vaig arribar al Punt d’Informació Juvenil a donar la classe del curs de premonitors els joves alumnes em van veure arribar en bicicleta i amb casc de ciclista. Es van posar a riure i un d’ells em va dir: deus ser l’únic de Palamós que el portes, referint-se al casc. Jo els vaig explicar que ara fa dos anys quan obligava al meu nebot, en David, a posar-se casc ell em contestava que jo tampoc en duia, així que me’n vaig comprar un i ja mai més va tenir aquesta excusa.

RUBÈN FORNÓS i CASARES

Publicat a La Proa, diari del Baix Empordà el juliol de 2004

Estic indignat!

Per motius d’estudis estic fent una assignatura que porta per títol l’Educació Permanent. Quan vaig abordar per primer cop aquest tema de forma sistemàtica era l’any 1986 i des d’aleshores ha plogut molt i el concepte també ha evolucionat molt, com ha de ser. Els continguts d’aquesta assignatura m’han ajudat a posar-me al dia, a la vegada que m’han servit per constatar algunes coses que m’han deixat sorprès i perquè no dir-ho, indignat. Des de l’Escola l’Empordà, l’any 1998, vam volem impulsar la formació dels cursos de monitors a través d’internet amb la idea que d’aquesta manera portaríem la formació allà on calia i que normalment era de difícil accés, com per exemple els pobles del Pirineu. Vam fer tot un estudi de viabilitat i ja aleshores disposàvem de la tècnica necessària per dur-ho a terme, a la vegada que vam treballar en la modulació dels continguts i les activitats dels programes educatius per impartir-se a distàcia. Qui va creure en el projecte va ser el aleshores representant territorial de Joventut a Girona a qui vam convèncer de forma ben simple: “fins i tot les carreres universitàries s’estan donant així”. Però el projecte va trobar altres esculls, tot i que tenim constància que es va fer una reunió de tots els representants territorials de Joventut de Catalunya per tractar el tema. Més tard, l’any 2002, en un congrès internacional d’escoles de lleure, la de la Junta d’Extremadura va informar com a gran novetat la formació de monitors a través d’internet. Ara m’he assebentat que va ser precisament en la Conferència Mundial de l’Educació per a Adults de París de l’any 1998 i l’any següent al Congrés Internacional de l’Educació Permanent a Gijón, on es va fer incidència a la utilització de les noves tecnologies com un objectiu prioritari per fer arribar l’Educació Permanent (que ho abarca tot i per a tothom) arreu.
¿Ho enteneu ara perquè m’ha pujat la mosca al nas?

RUBÈN FORNÓS

Publicat a La Proa, diari del Bix Empordà el juny de 2004

Quina badada!

Els cursos de Director d’Activitats de Lleure Infantil i Juvenil que imparteixo a través de l’Escola l’Empordà són complexos per diversos motius, un d’ells el contingut de les sessions, però ho són sobretot per la tipologia de l’alumnat. D’això n’hi hauria molt a parlar i no és aquest el cas. Però sí que ve al cas aquesta introducció de la complexitat del curs des de diferents vessants, fins i tot la dels requisits que els alumnes han de passar per superar el que anomenem l’etapa lectiva. Un dels requisits és la superació d’una prova escrita que avaluï d’alguna manera l’adquisició de coneixements per part dels alumnes i donat que cada curs té un tarannà diferent, cada examen és diferent adequant-lo a les explicacions dels professors i a aquells conceptes que s’hi ha fet més èmfasi o hem considerat més importants. Amb la resta de professors ens vam passar tota la setmana preparant l’examen corresponent al curs que estem fent a Pals, per tal que fos una prova adequada, exigent i justa. No va ser gens fàcil.
L’examen era el dissabte i el divendres abans, per allò de la complexitat que parlava al principi, el tutor del curs em va donar un plec de fotocòpies perquè passés a l’alumnat on s’especificaven tots els requisits que els hi mancaven per aconseguir la titulació corresponent. Sort que me’n vaig adonar! Grapat amb el plec de fotocòpies, a l’última plana, hi havia l’examen. Jo ja feia estona que m’havia adonat que a la classe hi havia un xiuxiueig inhabitual, però l’últim que em podia esperar era allò.
L’endemà els hi vaig posar exactament el mateix examen dient-los: si el fet de conèixer les preguntes us ha fet aprendre-les bé, ja n’estic satisfet, i si algú el suspén, en aquest cas no hi haurà cap excusa.

RUBÈN FORNÓS

Publicat a La Proa, diari del Baix Empordà el maig de 2004

Encara ara em collonen!

Ja fa quatre setmanes que estic donant classes a Puigcerdà d’un Curs de Directors de Lleure. Les dues primeres setmanes hi vaig anar amb el cotxe d’en Jordi, el meu company, i vaig estar molt atent als indicadors ja que, per qüestions del calendari, em tocaria anar-hi sol un cop per setmana. La primera vegada que vaig anar sol, vaig sortir amb molt de temps pel que pogués ser. Quin viatge, Mare de Déu! Em vaig aturar a l’àrea de serveis del Gurb a fer un cafè, passat Vic, i quan vaig tornar al cotxe no el vaig poder engegar. Sort dels Mossos i d’un cable de bateria que duien. Però això no va ser res, quan havia de deixar l’eix per anar pel túnel del Cadí no vaig veure els senyals i quan m’en vaig adonar estava quasi a tocar a Cervera. I no els vaig veure perquè em vaig adonar que no recordava res des de l’incident del Gurb, com si la meva vida s’hagués fos per quasi una hora. A la primera oportunitat vaig girar i me’n vaig tornar cap a Manresa i a la seva alçada vaig girar cap a Andorra. Bé, quan vaig ser a Solsona em vaig aturar a comprar un mapa (tot i que en duia un al cotxe i amb els nervis no el vaig saber trobar). Allà vaig decidir anar a Berga pel dret i encaminar-me cap al túnel. Vaig trucar dient que arribaria una hora tard, però només vaig arribar-hi uns quaranta minuts...
La segona vegada, divendres passat, vaig arribar a Puigcerdà una hora i mitja abans i vaig entrar a un bar on em vaig trobar amb alguns dels alumnes: encara ara em collonen!

RUBÈN FORNÓS i CASARES
Publicat a La Proa, diari del Baix Empordà el febrer de 2004

Cinc anys de l'Escola l'Empordà

L'Escola l'Empordà, formació en el lleure, ha celebrat els seus cinc anys, tot i que els seus dirigents ja fa quasi 15 anys que estaven el front d'una delegació gironina d'una Escola de Barcelona.

L'Escola l'Empordà és una escola de formació d'educadors en el lleure infantil i juvenil, reconeguda per la Secretaria General de Joventut de la Generalitat de Catalunya. No portant a cap moviment específic d'educació en el lleure, és una associació independent, sense ànim de lucre i fonamenta el seu ensenyament i la seva formació en uns valors de tipus general basats en la declaració Universal dels Drets Humans de l'ONU, i fomenta: l'associacionisme, el voluntariat, els valors democràtics, el civisme, la llengua catalana, la solidaritat, el respecte i la protecció del medi ambient, la convivència, l'altruisme, les actituds i els hàbits saludables, el consum responsable i la seguretat i responsabilitat en el lleure.

La qual cosa la fa ideal per a la formació de monitors que hauran de fer la seva tasca des d'activitats municipals o altres entitats d'educació en el lleure.

L'Escola porta els cursos de formació allà on es necessiten, estalviant d'aquesta manera el desplaçament d'alumnes i facilitant a la vegada la formació en el lleure a les comarques.

Nou són les comarques catalanes a on durant aquests cinc anys de vida de l'Escola ha impertit els seus cursos: Alt Empordà (Figueres); Baix Empordà (Palamós, Sant Feliu de Guíxols, Mont-ras, Calonge, Pals, La Bisbal i Santa Cristina d'Aro); Gironès (Girona); Garrotxa (Les Planes d'Hostoles i Mieres); Pla de l'Estany (Banyoles i Esponellà); La Selva (Tossa de Mar, Blanes i Santa Coloma de Farners); Alta Ribagorça (El Pont de Suert) i a la Cerdenya (Puigcerdà).

El títol

L'escola l'Empordà imparteix els cursos oficials de Monitors i Directors en el lleure infantil i juvenil, que donen dret a la titulació oficial de la Generalitat de Catalunya, títol indispensableper realitzar activitats de lleure d'acord amb la normativa vigent.

També imparteix cursos d'iniciació en el llñeure per als joves que encara no han complert els 18 anys, i cursos d'especialització per a monitors, entre els quals cal destacar el Curs de Monitor Especialitzat en Menjador i el Cursa de Monitor Especialitzat en Transport Escolar i de Menors.


Rubèn Fornós Casares

I vaig constatar...

Aquest dissabte vaig anar a Roses a iniciar un curs de premonitors, on s’hi havien apuntat una vintena de noies entre els 14 i els 16 anys.
I vaig constatar com el Tècnic de Joventut de l’Ajuntament de Roses està satisfet d’haver aconseguit organitzar aquest curs i haver aconseguit una vintena d’alumnes que constitueixen la seva esperança per, en un futur proper, dinamitzar el món del lleure d’aquesta població.
I vaig constatar com les alumnes s’anaven il·lusionant per l’aventura de l’educació en el lleure en un bombargeig perfectament planificat d’idees que sessió a sessió anaven rebent.
I vaig constatar, una altra vegada, com les adolescents genuïnament rebels i generoses majorment estan vivint (i en molts casos patint) les mancances d’una societat que exigeix molt i avança de pressa, desorientant-les en el seu present i el seu futur.
I vaig constatar com, gràcies a la meva intervenció i a la dels professors que m’acompanyaven, aquestes joves van poder gaudir una altra vegada com a nenes sense els prejudicis de les etiquetes que la societat els imposa, cantant, jugant i participant com si elles fossin les nenes a qui hauran de fer cantar, jugar i participar.
I vaig constatar com l’autoestima, concepte que moltes d’elles van aprendre aquest dissabte, no la tenen a l’alçada que s’hauria de desitjar i com les meves paraules les feien reflexionar i les tranquil·litzava perquè, en aquest cas un senyor gran, les parlava amb el seu llenguatge i dels seus problemes i inquietuds...

RUBÈN FORNÓS

Publicat a La Proa, diari del Baix Empordà el gener de 2004