Una vegada més, potser

Una vegada més la Comissió Organitzadora del Carnaval de Palamós us presenta els actes que ha programat per a la celebració de la festa més esbojarrada, potser, la més important de l’any.

Una vegada més, els palamosins envairan el carrer amb les seves disfresses i la seva disbauxa, i per uns dies, potser, viurem la il·lusió de creure’ns que som com som, allunyant-nos de les cabòries del dia a dia.

Una vegada més els sectors més carques pregaran pels nostres pecats sexuals, i una gran majoria, potser, pregarà perquè en aquest Carnaval pugui pecar.

Una vegada més la classe política estarà a l’aguait de la sàtira i la mofa, encaixant, potser, amb mitja rialla, totes les trompades que rebrà.

Una vegada més les colles es reuniran i treballaran les seves disfresses, la seva coreografia i els seus fils argumentals fins a límits insospitats per competir entre elles, potser, per demostrar que són les més creatives.

Una vegada més les comparses s’exhibiran a l’envelat i, potser, gaudirem d’un autèntic espectacle sense que ningú s’emprenyi.

Una vegada més les escoles inclouran en el seu currículum totes les activitats relacionades amb el Carnaval i, potser, d’aquesta activitat els nostres infants n’aprendran molt més del que pugui semblar.

Una vegada més els comerços dedicaran els seus esforços per fer que el Carnaval dels Botiguers continuï essent, potser, un factor més de la dinamització comercial del nostre poble.

Una vegada més la nostra rua serà, potser, la més lluïda de la Costa Brava.

Una vegada més tindrem un Carnestoltes d’allò més poca solta i, potser, la nostra Reina estarà per sucar-hi pa.

Una vegada més reviurem el ja mític Ball de les dones i, potser, ajudarem a fer-lo més mític lligant amb el nostre marit o muller.

Una vegada més enterrarem la sardina i el nostre Carnestoltes llegirà el seu testament, i potser, algú n’hi farà cas.

Una vegada més ens criticaran per allò que hem fet malament, per allò altre que no ha sortit com havia de sortir o per allò que no havíem previst del tot, i, potser, no ens ho agafarem malament.

I per acabar, una vegada més, aquesta vegada segur que en gaudirem del Carnaval.

Potser.

Rubèn Fornós i Casares

Quina joia!

Per fi, la naturalesa seguint el seu curs, m’ha fet avi. Què us he de dir?, si tot ha anat bé i l’Àfrica és una nena preciosa...
L’embaràs de l’Eva s’ha viscut intensament a La Proa, i no parlo ja com el seu pare, sinó com el seu company de feina. He tingut l’oportunitat de veure com les hormones i l’instint s’anaven apoderant d’ella i la transformaven. Un dia va revolucionar tota la redacció adequant-se el seu lloc de treball, tot d’una s’havia tornat ordenada. La seva agenda i la seva carpeta de treball feien goig de veure-les. El seu raonar i les seves inquietuds. Però, sobretot, les seves preguntes existencialistes i pràctiques alhora. Cada divendres ens acompanyavem mútuament a repartir La Proa a un sector dels subscriptors palamosins. Quina fila que feiem, panxuda ella pel seu embaràs i panxut jo pel meu mal cap! Aprofitàvem l’estona per xerrar. Crec que degut a tot això, personalment, he viscut més intensament l’embaràs de la meva filla que no pas el de la meva dona, ara fa 21 anys. I en sóc més conscient de tot plegat, potser també perquè m’he fet més gran i reflexiu. Ara, un cop nascuda la meva néta, sé tot el que senten els avis, que no és poc, i també sé que és molt difícil d’explicar-ho.

RUBÈN FORNÓS

Publicat a La Proa, diari del Baix Empordà el desembre de 2001