Unes paraules sobre el món de la comunicació

Se m’ha convidat a dir unes paraules sobre el món de la comunicació i com ho podeu constatar no m’hi he negat.

Tot i això, els vaig dir que tal vegada jo no era la persona adequada, és per aquest motiu que quan em van demanar com havien de titular aquesta xerrada els vaig suggerir: una visió particular de la comunicació.

Naturalment, si és tracta de la meva visió particular, ningú no me la podrà contrarestar.

És clar, que tot seguit, hom és pot formular una pregunta ben simple: i a nosaltres què coi ens interessa la teva visió sobre el món de la comunicació?.

És per això, que tinc, en tot el que segueix d’aquest discurs, i en el temps menys breu possible, la necessitat urgent de convèncer-vos que paga la pena aguantar una estona escoltant-me.

Si no ho faig corro el perill de quedar-me amb la paraula a la boca.

Tot i així, i si això passés, ja hauria valgut la pena l’esforç que he fet tot preparant-m’ho, perquè m’ha ajudat a redescobrir aspectes que havien quedat aparcats.

La meva intenció no és teoritzar sobre el món de la comunicació, ni tampoc en sóc la persona adequada i ni tant se val m’hi sento capacitat.

Per la meva formació, no tinc l’autoritat que atorguen els diplomes acadèmics, aval de les persones en els seus currículums, que els dóna carta lliure fins i tot per dir disbarats.

A les persones que com jo, ens dediquem professionalment a determinades tasques i no tenim aquest aval acadèmic, la societat ens exigeix un altre aval molt més consistent.

La societat ens exigeix l’aval dels fets reals.

Nosaltres hem de demostrar tot allò que diem amb fets.

El meu fet real en el món de la comunicació és ben conegut a la nostra comarca, és diu: La Proa, diari del baix Empordà.

Aquest és el meu aval i aquesta és la meva justificació per fer aquesta xerrada.

Crear una empresa de comunicació no és una tasca gens fàcil, això ja ho tenia clar abans de fer-ho, però un cop fet ho he pogut constatar amb totes les seves conseqüències.

Crear una empresa implica mantenir-la i en el seu manteniment és on rau la dificultat.

Dificultat que, a més, no es coneix amb totes les seves conseqüències fins que no hi ets pel mig.

Fa dos dies, moria, degut a una greu malaltia, Antonio Asensio, el president del grup Z, editor de El Periódico de Catalunya i de la Revista Intervíu entre moltes d’altres.

Antonio Asensio va crear un imperi en el món de la comunicació i els periodistes que han redactat la notícia de la seva mort s’han afanyat a dir que ho havia fet del no res.

Això és tan cert i tan fals com dir que tots nosaltres partim del no res.

Antonio Asensio va heretar del seu pare un taller de fotocomposició, i va crear la Revista Intervíu en un moment en que la societat espanyola ho estava reclamant.

Com diu l’antropòloga Leslie A. White en el seu discurs sobre la Ciència de la Cultura, es trobava en el lloc indicat, en el moment indicat i fent el que calia.

Si no ho hagués fet ell ho hagués fet qualsevol altre.

El fet és que ell ho va fer i a més va aprofitar els resultats obtinguts per avançar en la seva tasca empresarial.

Amb això no vull treure mèrits, tot el contrari, sinó aportar elements de reflexió.

La Proa, diari del Baix Empordà no ha estat l’únic intent empresarial de crear un mitja de comunicació escrit a la nostra comarca, el mèrit de La Proa és que és l’únic que s’ha creat i s’ha mantingut.

La meva trajectòria dins del món de la comunicació està plena d’anècdotes i no comença precisament amb la creació de La Proa.

Quan tenia quinze anys ja vaig patir les conseqüències de la censura i de la caça de bruixes.

Jo aleshores estava estudiant a l’Institut Vicens Vives de Girona i estava internat en un col·legi menor de la xarxa de l’estat, recentment estrenat.

En aquell col·legi vaig formar part del comitè creador de la seva revista, ja aleshores em van nomenar director, però el primer número no va arribar a publicar-se mai.

Va ser íntegrament censurat per la direcció de l’escola.

Penseu que estàvem en plena època franquista i que no calia ser un revolucionari per ser anatemitzat.

La censura en qualsevol nivell, aleshores, ratllava el ridícul.

Però no va acabar aquí la cosa, a mi se’m va fer la vida impossible, de tal manera que em vaig autoexpulsar el dia abans que acabés el curs.

I així vaig voler que constés en el meu expedient.

Ho van deixar com una criaturada, i em van dir que si volia marxar un dia abans que fes el que volgués, però el sentiment d’odi que vaig arribar a acumular només el temps el va poder esborrar.

És clar que, aleshores, jo era molt jovenet.

Un any després, la Guàrdia Civil segrestava la multicopista del col·legi La Salle de Palamós perquè la revista dels antics alumnes publicava un seguit d’articles subversius i d’oposició al règim franquista.

Naturalment, jo també hi era pel mig.

Aquesta vegada publicant un treball que havia fet sobre el filòsof francès Albert Marcuse, de fet, una adaptació d’un meu treball de filosofia de l’Institut.

Quan l’any 1974 vaig entrar a formar part de l’autoanomenat equip jove de la revista Proa de Palamós, em vaig haver d’enfrontar amb el seu director Lluís Bofill.

Em vaig adonar que era un home temorós.

Anava a dir, temorós de l’ira de Déu, però no, temorós de la censura franquista.

L’equip jove representava aire fresc en una revista que estava ancorada en el passat i amb el primer que ens vam haver d’enfrontar va ser amb aquell bon home, a qui vam arribar a amargar-li els últims dies de la seva existència.

Però, malgrat tot, jo no guardo un mal record de Lluís Bofill, tot i els nostres enfrontaments.

Tot el contrari, i més quan li vam exigir que es definís públicament sobre la protecció de les Gavarres i ens va fer un editorial de caire ecologista i proteccionista que ens va deixar a tots bocabadats.

De fet, els enfrontaments es van anar suavitzant a mida que ens anàvem coneixent, però malauradament no vam poder col·laborar gaire més temps, ja que ens va deixar per a sempre.

La censura l’he viscuda també en altres camps i m’he sentit humiliat, frustrat, decebut, impotent... què sé jo, tot plegat una barreja de sentiments quasi indesxifrables.

Quan, més endavant al final dels anys setanta, començament dels vuitanta, n’era el responsable de la Revista Proa de Palamós, ja en plena democràcia, ningú no s’atrevia a censurar-nos res, però vam patir les conseqüències directes de la caça de bruixes.

Vaig rebre pressions allà on treballava de tal forma que em vaig veure obligat a traspassar la responsabilitat editorial de fer la revista, i com que no hi havia ningú en condicions per fer-ho, va estar un parell d’anys sense publicar-se fins que va reaparèixer.

Ara, des de fa set anys, sóc el màxim responsable de La Proa, diari del Baix Empordà i qui ha de vetllar perquè els objectius editorials d’aquest mitjà de comunicació s’acompleixin.

Tinc el poder de decidir què s’hi escriu i què no s’hi escriu.

Vivim en una democràcia on els mitjans de comunicació mantenen un poder de persuasió increïble.

El director d’un mitjà de comunicació té amb ell una arma més o menys poderosa a les seves mans, però en definitiva una arma.

Aquesta arma pot ser disparada indiscriminadament, pot servir per atemptar contra l’ordre social, pot ser utilitzada irresponsablement o, ben al contrari, pot ser utilitzada responsablement per garantir la llibertat i el dret de la comunitat.

De vegades, he tingut la sensació que La Proa es disparava sola, però sempre, sempre, fins ara, he agafat el control.

Mantenir el control no és una tasca fàcil.

He passat per situacions on he publicat articles de sentit totalment contrari a la meva manera de pensar, i ho he fet en nom de la llibertat d’expressió.

Altres vegades he hagut de llegir amb lupa articles que ratllaven la difamació i els he publicat també en nom de la llibertat d’expressió.

Crear una plataforma de comunicació oberta, com és La Proa, no és una tasca gens fàcil.

Si et converteixes en el mitjà de comunicació d’un determinat partit polític, o d’un determinat grup de pressió, t’has definit de forma clara i, aleshores, ningú no et recriminarà res, perquè fas el que has de fer.

Però, si el que intentes és crear una plataforma de comunicació comarcal, oberta a tothom, aleshores, no et creu ningú i es crea al teu voltant un recel i fins i tot et posen a prova.

Els d’un partit et diuen que està molt bé afirmar això, però que a l’hora de la veritat s’ha d’estar amb ells, i els del partit contrari et diuen el mateix.

El drama sorgeix quan uns i altres s’adonen que el nostre manifest es manté a les verdes i a les madures.

A La Proa podem llegir en un mateix número i setmana a setmana els articles d’opinió de personatges que són entre ells oposició política.

Aquest sol fet ja és una garantia del nostre tarannà obert, que és a la vegada, la font dels nostres problemes.

Aconseguir l’equilibri era el meu objectiu principal i de fet era un tema que em treia la son.

Ara, dormo ben tranquil.

L’equilibri s’aconsegueix per les pròpies sinèrgies que s’han creat a la nostra societat comarcal, ja que en aquest sentit no he de fer absolutament res.

Això és una prova de maduresa i a la vegada de consolidació del nostre mitjà de comunicació.

Però amb això no n’hi ha prou.

Cal arribar al nostre públic, captar-ne de nou i mantenir aquell que ja tenim.

Quan anava a escola em van fer creure que allò més important era el contingut i no pas la forma.

A mida que vaig anar creixent em vaig adonar que això a la realitat no és així.

És més, vivim en un món on les comunicacions són cabdals i la importància de la imatge és fonamental.

Als meus alumnes dels cursos de directors d’activitats en el lleure infantil i juvenil, en l’assignatura d’elaboració de projectes els hi remarco quan important és la seva presentació i la seva forma.

Els hi dic que un projecte amb uns bons objectius, unes activitats adequades per assolir-los, amb una bona metodologia per dur-les a terme, no és res si no està ben estructurat i ben presentat, ja que pot ser rebutjat sense ni tant se val haver-se llegit.

Quan els nostres col·laboradors ens envien un article d’opinió massa llarg els hi dic el mateix, ja en farem que sigui important el que dius, si no et llegeix ningú.

La Proa té i manté una unitat de disseny que l’ha convertit en un dels millors mitjans de comunicació de les seves característiques en aquest sentit.

Aquesta afirmació no és gens gratuïta.

Quan vam sortir al carrer per primer cop, ara fa set anys, ens vam limitar a copiar el disseny d’un altre mitjà de comunicació.

Ben aviat ens vam adonar que aquell disseny no ens anava bé, necessitàvem un vestit a mida.

I ens el vam fer.

Juan Antonio Brandes, fill d’aquell Brandés que va portar la primera màquina elèctrica a Palamós a principis de segle, ve cada any des dels Estats Units a Palamós.

Fins fa ben poc, que es va jubilar, era el responsable de Coca-Cola a XXXX.

Perquè us en feu una idea de qui és aquest individu només us diré que va ser qui va proposar que en els envasos de la Coca-Cola, arreu del món hi portessin el número de telèfon del fabricant, com a mesura revolucionària de relacions públiques.

Després d’haver superat l’oposició del fabricant italià, aquesta mesura es va dur a terme, com és ben fàcil de comprovar, arreu del món.

Joan Brandes coneixia la Revista Proa de Palamós i la rebia als Estats Units fins que va ser substituïda pel nostre diari.

Un dia es va presentar a La Proa dient que volia conèixer a aquella persona que havia estat capaç de transformar d’aquella manera la revista palamosina.

Estava emocionat.

Recordo que va venir en un dia de tancament i no li vaig poder prestar l’atenció que es mereixia, però això no va ser motiu perquè no s’establís una relació mitjançant el fax o el correu.

De tant en tant em criticava alguns aspectes del disseny i em donava suggeriments.

Suggeriments que jo valorava en la seva justa mida, ja que no me’ls donava precisament cap palangana.

Quan vam fer el primer canvi de disseny, cercant un estil propi, a en Brandes li va encantar i ens va esperonar a continuar en aquesta línia.

El nostre disseny sempre ha estat de fabricació pròpia.

El primer, com he dit, el vam copiar d’un diari de molta tirada.

El segon, també té la seva història, resulta que l’Empordà, el setmanari de la nostra comarca homònima, feia tres mesos que havia contractat l’equip que havia dissenyat el diari Avui.

Quan van sortir al carrer amb aquest nou disseny, jo al cap d’una setmana ja l’havia adaptat a La Proa.

Aquesta vegada no va ser una simple còpia, sinó una adaptació, rebutjant allò que no ens agradava i quedant-nos i millorant si calia allò que ens agradava.

El disseny actual de La Proa és de confecció pròpia al cent per cent, i a més de contemplar els aspectes gràfics i d’imatge, incorpora un element de creació pròpia que no es dóna en cap altre mitjà de comunicació, almenys que nosaltres en tinguem coneixement.

El vam batejar amb la goma elàstica, i consisteix en que l’amplada de la columna no és inalterablement fixa.

Això dóna als muntadors una gran flexibilitat a l’hora de fer el muntatge del diari.

De fet, a La Proa no existeix cap plana predissenyada, es creen en funció de la seva maquetació, i això és possible gràcies a una unitat d’estil de disseny perfectament definida.

A mi m’esgarrifa veure les planes muntades amb totes les possibles combinacions que es poden fer i més encara, i que a l’hora de la veritat el muntador sempre hagi d’estar calçant els articles en espais predefinits.

El repte era clar.

Què fèiem, adaptàvem els articles a les columnes o hi adaptàvem aquestes als articles?.

I encara més, si agafàvem la segona opció es podria mantenir una unitat d’estil?

Agafeu l’últim centenar de Proes i analitzeu-les, podreu constatar tot el que us dic.

Si ho feu, també us adonareu que la imatge ha agafat protagonisme, i són nombrossíssimes les fotografies que en cada número surten publicades

Ara bé, el repte més gran en disseny el vam trobar en la portada.

Quan parlo d’això, els diaris tot just començaven a utilitzar el color en la portada.

Vaig demanar al periodista Pere Carreras, que aleshores treballava amb nosaltres, que em baixés de la Universitat Autònoma de Barcelona tot un seguit de llibres de la biblioteca de Ciències de la Informació.

En un d’ells s’hi trobaven les millors portades del món.

Però no em va servir de res.

Tot seguit vaig demanar a Sita Vilaró, secretària de l’Associació Catalana de Premsa Comarcal, que m’enviés un exemplar de cadascun dels setmanaris que, amb les nostres característiques, s’editaven a Catalunya.

Em recordo assegut al cim de la taula del meu despatx amb totes les capçaleres repartides pel terra, intentant veure quina m’atreia més.

Els ulls se me n’anaven al Diari del Penedès, era qui millor utilitzava el color, i vam dissenyar una portada a tot color sense cap mena de prejudici.

Més endavant, vam aplicar a la portada els nostres propis criteris de disseny i el nostre estil.

Ara, em dóna la sensació que és a nosaltres a qui copien.

Abans he esmentat que el poder de suggestió dels mitjans de comunicació és molt gran.

Ara per ara, la premsa escrita manté també aquest poder de suggestió.

De ben petit, quan  tenia uns vuit o nou anys, els meus pares s’inscrivien al concurs de pessebres en nom meu, i cada any com que guanyaven un premi o altre, esperava impacient al mes de febrer per comprar la revista Proa de Palamós i poder llegir en lletra de motlle el meu nom.

A casa es comprava La Proa de tant en tant, però les del mes de febrer de la meva infantesa hi eren totes.

La meva mare, encara ara, guarda un retall de la contraportada del Correo Catalán on hi surto fotografiat amb un castell de sorra.

Recordo que a través de mossèn Josep Plaja vaig escriure el meu primer article que es va publicar al Correo Catalán, i pel qual em van pagar 75 pessetes.

Veure en lletres de motlle allò que havies escrit et seduïa, i ben mirat això és un efecte psicològic ben real, ja que al cap i la fi no es tracta ni més ni menys que d’allò que tu mateix has escrit.

Veure-ho en lletres d’impremta i publicat, però, et fa sentir que sigui més important, i a la vegada et fa sentir a tu mateix més important.

Quan el redactor de La Proa, Paulí Martí, va presentar el seu primer llibre, de fet és coautor juntament amb d’altres, metafòricament parlant es va engreixar com un tuixó.

Més endavant vaig veure les meves col·laboracions escrites a la revista del casal de l’Associació de Famílies Cristianes de Palamós, i a la revista Proa de Palamós.

Cada vegada tenia aquesta sensació de fer alguna cosa important i que allò que havia escrit ho era encara més important pel sol fet d’haver-se publicat.

Més endavant va venir la revista Palamós Esportiu, de la que en vaig ser el cap de redacció i l’Estadi, revista del Palamós CF.

Va ser quan em vaig veure embolicat de ple en l’execució del projecte de La Proa, diari del baix Empordà, que aquesta sensació d’importància va desaparèixer dels meus esquemes mentals.

El periodista no és més important perquè publiqui els seus escrits, ni són més importants les seves opinions.

I anem encara més lluny, ocupar un lloc privilegiat en l’organigrama d’una empresa periodística no t’atorga el do de la importància.

Les coses són o no importants per elles mateixes, no per la importància que se’ls hi dóna.

Però en el món de la comunicació això va exactament a l’inrevés, les coses són importants d’acord amb la importància que se’ls hi dóna.

Amb això us vull fer veure el perill d’aquest poder seductor que té la premsa, i com els disbarats que s’escriuen poden influir en el pensament de la comunitat.

A La Proa en som molt conscients d’això, i el nostre tarannà ens ha obligat a separar exhaustivament la informació de l’opinió, i els nostres redactors tenen explícitament prohibit opinar en el redactat d’una notícia.

Això, però, és molt difícil d’aconseguir en la seva totalitat. I és impossible presentar una informació asèptica, totalment desprovista d’opinió.

Aquesta encara que no es doni es reflecteix fins i tot en la forma en que el redactor escriu la notícia.

Tot i això, en aquest sentit ens mantenim a l’aguait i fem el que podem.

Difícilment hi trobareu a La Proa una notícia seguida d’un comentari.

Els articles d’opinió van apart i degudament signats.

Aquest estil no ajuda a vendre de forma immediata i nosaltres ens vam haver de plantejar el què fèiem: o bé mantenir una línia seriosa i estricta en aquest sentit i esperar a que el creixement econòmic de l’empresa periodística s’anés produint paral·lelament al creixement del producte periodístic o bé agafar el camí d’una premsa més sensacionalista i accelerar el procés de creixement econòmic.

La resposta no es va fer esperar, vam apostar per una premsa seriosa.

Aquesta aposta per la credibilitat ha estat agraïda i recompensada pels nostres lectors i també pels nostres anunciants.

Malgrat això, però, la psicologia social ens diu que el grau d’influència negativa dels mitjans de comunicació en el públic és molt menys elevat del que l’opinió general pensa.

Segons la psicologia social, l’individu rep el material informatiu regulat per dos principis: el principi de selecció i el principi d’inèrcia.

El principi de selecció diu que el subjecte selecciona els estímuls que li ofereixen un major reclam, millor imatge, més intensitat, més novetat, més vivacitat i que satisfan les seves necessitats personals més immediates i els seus desitjos íntims més actuals.

Per tant, segons aquest principi, l’individu no assimila tots els estímuls que té.

El principi d’inèrcia diu que l’individu és més mandrós del que sembla a l’hora d’assimilar nous materials, ja que treballa amb els que ja té arxivats i codificats.

Això fa que tendeixi a rebutjar la informació nova i d’aquesta només n’accepta la que coincideix amb els seus propis esquemes personals.

És el principi del mínim esforç que va anunciar GK Zipf per a tots els processos biològics.

Segons això, FH Lund manté la tesi que les persones s’arrapen a la primera opinió que tenen de les coses, rebent amb desinterès les que li arriben amb posterioritat.

Quan el periodista Antoni Crosa va morir, em van oferir la delegació de l’agència EFE, que vaig portar durant quasi un any.

Això passava als anys vuitanta.

Va ser aleshores que em vaig adonar que jo no volia fer de periodista, precisament exercint aquesta professió.

Però, ens hauríem de demanar ¿què és i què fa un periodista?

Tothom té els referents d’aquesta professió que li han venut, però la realitat ho supera tot.

De la mateixa manera que ens hauríem de demanar, ¿quins són els estils periodístics?, o ¿què és i què no és periodisme?

¿Qui s’atreveix a dir-ho?

¿Els acadèmics de la universitat, els professionals, la gent del carrer?

Jo particularment penso que qui s’atreveixi a fer-ho que ho faci, jo puc afirmar que no m’hi atreveixo.

El públic és en definitiva qui té la última paraula en els productes periodístics, perquè serà qui decidirà comprar-los o no.

Però deixar a la mà del públic la decisió exclusiva de què és i què no és periodisme no ho trobo bé, perquè és condemnar altres formes de periodisme, que perquè no siguin massivament acceptades, no vol dir necessàriament que no siguin bones, potser tot el contrari.

El producte periodístic ha d’arribar al públic al qual va adreçat i precisament per això és perquè existeixen les especialitzacions.

En el nostre cas l’especialització és el territori i més concretament la comarca, la qual cosa vol dir que ens adrecem a un públic molt heterogeni, amb les dificultats que això comporta.

Mai podrem acontentar tothom a l’hora.

Nosaltres diem que potenciem les coses de casa, i amb això estem donant importància a allò que és el quotidià.

Publicar la fotografia d’una colla que ha celebrat un aniversari, per exemple, té tot el sentit de deixar constància del dia a dia de la nostra gent.

La Proa, diari del Baix Empordà reflecteix la realitat de la nostra comarca, i aquesta realitat no la trobem en altres mitjans de comunicació.

La premsa que es ven a casa nostra té un àmbit territorial més extens, la qual cosa fa que el nostre producte sigui únic i ocupi una parcel·la específica.

Nosaltres no diem que vam omplir una necessitat informativa al Baix Empordà, això no és cert, el que sí que li calia però era una plataforma de comunicació comarcal oberta, i això sí que ho hem proporcionat.

Fer entendre això no ha estat gens fàcil.

Els periodistes que han passat per La Proa han escrit i s’han comportat inicialment com si estiguessin en un diari d’àmbit nacional i de publicació diària.

I els primers que ho han hagut d’aprendre són ells.

Ara bé, de la manera que estic exposant les coses podria semblar que el protagonisme a La Proa és exclusivament meu.

Si d’una cosa estic orgullós és que finalment he arribat a implantar el treball en equip dins d’aquesta empresa periodística.

I utilitzo l’expressió de treball en equip diferenciant-la específicament del treball en grup.

Sóc plenament conscient que si no sou especialistes en la matèria, us serà difícil diferenciar què és el treball en equip i el treball de grup, i no és matèria d’aquest discurs que ho expliqui.

Ara bé, apel·lo a la vostra intel·ligència i intuïció perquè endevineu que el treball en equip en una empresa de les nostres característiques aprofita tota la creativitat dels seus treballadors per assolir els seus objectius.

És fàcil d’entendre doncs que el camí assolit per la nostra publicació sigui el fruit del treball en equip, i que d’ençà que es va implantar, ara fa poc menys d’un any, ens ha conduït a passes de gegant allà on som ara.

Però el més important, és que tot just estem començant.

I és precisament ara, quan us he de parlar dels plantejaments de futur.

La Proa, diari del Baix Empordà no pot estar d’esquenes al progrés tecnològic.

Va ser un dels primers mitjans de les seves característiques que va utilitzar el correu electrònic per rebre els escrits dels seus col·laboradors i les notes de premsa.

Val a dir, però, que no se’n rebien gaires perquè el correu electrònic no estava gaire estès.

Ara, després d’un any i escaig, tota la redacció ha canviat els seus procediments i el seu sistema de treball gràcies a això, permetent una important descàrrega de transcripció de textos als nostres redactors i permetent-los més temps per al tractament de la notícia i la realització d’entrevistes.

Avui, ningú pot preveure amb exactitud on ens portarà Internet.

La primera plana web de La Proa es va fer ara fa tres anys, l’última el mes de novembre passat.

Entre una i altra hi ha hagut diverses temptatives i s’ha hagut de prendre decisions.

M’explicaré.

A més de la meva faceta de periodista, en tinc una altra com a professor d’una escola de formació de monitors de lleure, l’Escola l’Empordà, de la qual en sóc el director.

Ja fa tres anys que aquesta escola manté una plana web sota la direcció tècnica de Jordi Iglesias.

Aquesta plana està molt ben considerada dins el món professional del lleure, tant pel seu disseny com pels serveis que ofereix.

Són els mateixos professionals que tenen cura d’aquesta plana els qui han estat treballant en la web de La Proa, i avaluant el personal necessari que calia per fer un producte mínimament digne, i sobretot decidir quin producte fèiem.

Ara, estic en condicions de presentar-vos La Proa Digital, un nou projecte de comunicació que en breu veurà la llum.

Aquesta plana web combinarà la informació amb els serveis de tipus general de la nostra comarca i de tipus especialitzat d’ordre turístic sobretot, i també es crearà el primer centre de teletreball del Baix Empordà i tercer de les comarques gironines.

Per acabar aquest discurs, i perdoneu-me si m’he fet pesat, vull parlar-vos de la publicitat.

L’acció publicitària és una necessitat de tot aquell qui té alguna cosa per vendre, siguin productes o serveis.

Per vendre el què sigui el primer que he de fer és comunicar-ho, i aquesta forma de comunicació quan s’adreça a un col·lectiu s’anomena precisament publicitat.

La publicitat la podem trobar en valles, rètols, cartells, ràdio, televisió, internet i també, com no, a la premsa escrita.

La premsa escrita té un capítol de finançament econòmic importantíssim amb la publicitat.

Allò que fa que un establiment, empresa o comerciant decideixi fer publicitat en un mitjà o altre depèn de varis factors, entre ells els aspectes econòmics com el preu de l’anunci o de l’espot publicitari i el públic al qual s’adreça.

Un anunci de plana al Periódico de Cataluña val 1.200.000 pessetes, aquest mateix anunci a La Vanguardia en val 900.000 pessetes i a La Proa, diari del Baix Empordà 70.000 pessetes.

El preu de l’anunci el marca el mercat publicitari i les condicions del mitjà en concret.

La tirada és el factor de valoració més important, però la comparació només es pot fer entre mitjans de les mateixes característiques que operin en el mateix territori.

En el cas de La Vanguardia i El Periódico una major tirada implica un preu més car.

En el cas de La Proa no existeix homònim de comparació, i fins i tot es podria donar el cas que un anunci en aquest mitjà de comunicació fos més efectiu que publicat en un periòdic de gran tiratge.

De què serveix que a Tarragona sàpiguen les ofertes d’una botiga de Sant Antoni.

En canvi, si aquesta s’anuncia a La Proa és quasi segur que arribi a més públic del seu àmbit d’influència que si ho fa a en un periòdic d’abast nacional, i a més ho tindrà més barat.

Fins aquí he arribat, i amb la por d’haver-me fet pesat.

També us podria haver parlat del llenguatge periodístic, de la manipulació de la notícia o del periodisme d’investigació...

M’he limitat a fer un recorregut per la meva pròpia experiència que precisament per ser real no és gens perfecta, però en canvi fuig de la teoria i gaudeix de l’adjectiu de l’autenticitat.

Si algú de vosaltres té interès per encetar un col·loqui, o fer alguna pregunta, ara és el moment.

Moltes gràcies.

Rubèn Fornós Casares