Educar per al progrés dels pobles

A classe m’he trobat amb alumnes que s’han manifestat obertament racistes i altres que essent-ho ho han dissimulat o senzillament no han obert boca.

Ens els cursos intensius d’aquesta passada setmana santa, l’Eva, la meva filla i professora d’aquesta escola, es va trobar amb un cas d’una alumna que va distorsionar una classe amb els seus comentaris racistes. Després de reflexionar-hi vaig donar instruccions a tots els professors que no havien de perdre ni un segon a classe per discutir si els monitors hem de comportar-nos de forma racista o no, que d’acord amb la Convenció dels drets del nen del 1989, ratificada per Espanya aquell mateix any, per llei no podem ser-ho. I vaig posar com exemple el fet que a les autoescoles ningú discuteix amb el professor els senyals de trànsit, sinó que aquest els ensenya i prou, els ensenya a respectar i prou, ensenya quines són les conseqüències de la seva infracció i prou. En cap cas entra en una dinàmica de discussió amb els alumnes per a la seva justificació.

Però, ara, la meva consciència em fa anar més enllà. Quan a classe detectem actituds racistes ens hem de quedar de braços plegats o hem de convidar a aquests alumnes a que es dediquin a una altra cosa?

Dins del món de l’educació en el lleure no hi tenen cabuda. I no només ens cal parlar d’actituds racistes, sinó que podem parlar també d’actituds antidemocràtiques, masclistes, d’intransigència religiosa, etc.

A les nostres classes hi ha alumnes, molts d’ells ja d’una certa edat, que ja tenen un criteri propi molt format i que difícilment podran canviar si la seva actitud és tancada.

El repte de les nostres classes està en aconseguir-ho o, si més no, fer-los entrar el dubte. Però, malgrat ho aconseguim o no, hem de deixar clar quina ha de ser la seva posició davant els nens i nenes quan faci el seu treball de monitor o de monitora.

Ara bé, hi ha alumnes que es manifesten obertament, que raonen o que els fas raonar, i ets testimoni de la seva evolució, però, n’hi ha d’altres que han posat barreres infranquejables al seu davant.

És només en l’etapa de pràctiques on es pot veure realment quina és la seva actitud, el seu comportament, la seva orientació... vers els nens i les nenes.

Per això és tant important que el director que tutoritza les pràctiques estigui a l’aguait ja que en definitiva és ell qui diu si aquesta persona és o no apta per fer de monitor o de monitora.

El compromís democràtic basat en el respecte dels drets humans i les llibertats fonamentals és la gran esperança del progrés (Carta de París per a una Europa Nova. 1990) i aquesta esperança s’ha dipositat en l’educació dels nostres nens i nenes.

L’educació en el lleure que tradicionalment s’ha avançat a l’educació formal en aquests aspectes, avui, ha d’estar amb els ulls ben oberts per tenir cura que això continuï essent així perquè aquest àmbit tradicional del lleure educatiu s’ha ampliat sobretot a l’entorn escolar i els agents educatius, nous monitors i monitores no procedeixen, la gran majoria, dels àmbits dels moviments educatius de lleure i, per tant, ens hem d’assegurar que tenen clar quin és el seu paper com educadors i educadores, també ells, per al progrés dels pobles.

És a dir, amb un compromís democràtic basat en el respecte dels drets humans i les llibertats fonamentals.

Rubèn Fornós Casares

Alumnes heterogenis en una classe

Planificar una classe o una sessió per a un grup heterogeni d’alumnes planteja sense cap mena de dubte una dificultat afegida per a un professor.

Cada alumne té el seu sac de coneixements, d’experiències i ha adquirit determinats hàbits i actituds.

El nivell de significativitat dels conceptes que es treballen en una sessió són, conseqüentment, diferents per a cada alumne i, per tant, el resultat de l’aprenentatge també.

Avui, es veu al professor com un animador que incita a l’aprenentatge i a l’alumne com el protagonista de la seva pròpia formació i aquesta dinàmica és la clau de l’èxit de l’educació, però a la vegada, també, és la clau del seu fracàs.

Jo he pogut constatar-ho abastament corregint les memòries que els nostres alumnes ens presenten un cop han acabat les pràctiques i on, a l’apartat d’avaluació de les mateixes, hi hem afegit l’avaluació general de tot el curs.

Aquesta avaluació l’alumne la fa en fred i sense la immediatesa d’haver acabat les classes de l’etapa lectiva, ja que entre la data que van finalitzar aquestes classes i la data de l’avaluació han passat ja molts de dies i això és un element de control d’objectivitat bastant important, malgrat siguin opinions en les quals els alumnes s’identifiquen.

Els alumnes més agraïts i aquells que manifesten haver après més, són precisament aquells que més en saben i aquells altres quines actituds per a l’aprenentatge es van mostrar plenament obertes.

L’actitud de l’alumne com a protagonista de la seva pròpia formació és clau perquè es produeixi aquesta dinàmica d’aprenentatge.

Alumnes que es veuen forçats a venir a classe, que tot el seu esforç és aguantar les hores per cobrir l’expedient, difícilment poden tenir una actitud activa per construir aquesta formació.

Alumnes que el seu sac de coneixements, d’experiències, d’habits i d’actituds és deficitari, difícilment rebran missatges significatius, missatges que no sabran on col·locar ni com interpretar i que per tant no arribaran a entendre el per què de la seva importància.

Treballar amb alumnes heterogenis és un repte per a un professor, però encara més ho és la seva avaluació.

Rubèn Fornós Casares