En un poble dels molts que aterrem a fer cursos per Catalunya, l’Ajuntament a través de la seva Àrea de Promoció Econòmica ha aconseguit fons europeus per impartir un curs de monitores de lleure dins d’un programa de promoció de la dona. Hi ha participat una vintena de dones en edats compreses entre els 20 i els 55 anys. Els promotors del curs ens han demanat que reforcéssim el tema del joc esportiu atès que moltes d’elles podrien trobar feina en els diversos casals esportius de la població, la qual cosa vam fer.
Es dóna la circumstància que aquestes alumnes han estat molt motivades i això els professors de l’escola ho hem notat tots per la seva participació i interès.
Ara, que ja estan pràcticament a final de curs, s’estan plantejant el lloc per fer les pràctiques i els promotors del curs que són qui els hi faciliten el lloc on poder-les anar a fer han pensat en el casal municipal, que és un casal esportiu amb diverses modalitats, i en el casal de l’esplai del poble, una entitat que treballa amb nens i nenes al llarg de tot l’any.
La sorpresa se l’ha endut l’encarregada de l’Ajuntament de fer els tràmits quan els dirigents d’aquell esplai s’hi han negat rotundament pel fet que es tracta de noies massa grans (això sí, les més jovenetes sí que les han agafades, incloent-hi la germana d’una de les dirigents).
En aquests moments estan en tractes, particularment no sé com acabarà la història, però, malauradament, sí sé com ha començat. Tampoc sé les raons que han esgrimit per defensar-ho, però les podem quasi que aventurar.
M’he assabentat que es tracta d’un esplai privat però que utilitza recursos municipals i està subvencionat pel propi ajuntament.
El que més m’ha dolgut és que una de les persones de l’equip directiu, és una ex alumna meva d’un curs de directors celebrat recentment.
Això és una discriminació clara entre persones, per a mi no hi ha dubte.
“És que no seguiran el nostre ritme”, diuen... i m’assabento que estan atenent a nens i nenes a partir del 3 anyets!!
Excuses, però sobretot manca de visió.
Si es tracta d’un esplai que fa la seva tasca educativa al llarg de tot l’any de ben segur que hi ha tot un seguit de valors i dinàmiques que podrien haver transmès a aquestes dones en pràctiques, que haurien aprés un estil de treballar i uns valors que se suposa són bons i adequats per transferir a altres activitats d’entorns diferents al de l’esplai com per exemple és tot l’entorn escolar.
Rubèn Fornós Casares
18 de juny 2009
10 de juny 2009
Mai ningú no em va convidar
A Palamós, als anys 60, hi havia una patrulla escolta que conduïa en Bona, un gironí que estava a càrrec de la delegació de l’Olivetti d’aquesta població baixempordanesa. Crec que no podem parlar d’un agrupament escolta perquè durant molts anys es va reduir a aquella patrulla que tenia el seu cau al Museu.
Tot i que els meus amics de la infància formaven part d’aquella patrulla, jo no vaig entrar-hi mai a formar part d’ella, per dues raons.
La primera d’elles és que ningú em va convidar mai a fer-ho.
Jo sempre he estat una persona molt tímida. Els que em coneixen personalment se’n fan creus que pugui fer aquesta afirmació, però jo crec que per superar la meva timidesa me n’anava al cantó contrari. I com que diu la meva esposa que no tinc mesura, doncs, aleshores, tal vegada fora que em passava de rosca. Aquesta timidesa, quan era petit, feia que em mostrés molt prudent, “assenyat” que diria el meu pare, reprimint les meves emocions i desitjos.
També recordo a mossèn Plaja remenant-hi en aquesta patrulla que va ser l’antecessora de l’Agrupament Escolta Palamosí i tot i que amb aquest mossèn, ara ja difunt, hi vam tenir molta relació, tampoc se li va passar per la barretina convidar-me a formar part d’aquesta activitat que a mi, particularment, m’entusiasmava gràcies a la lectura de les aventures de la patrulla dels Castors que assíduament devorava al Cavall Fort. Aleshores, quan aquesta revista infantil es va editar per primer cop, el rector de la parròquia de Palamós, mossèn Agustí, s’hi va subscriure perquè els escolanets, dels quals jo en formava part, la poguéssim llegir.
Recordo que el meu germà Salvador i el seu company Conrad, que aleshores eren seminaristes, van passar a ser els responsables de la famosa patrulla d’escoltes palamosins. Va ser en aquesta època que vaig poder accedir al cau situat en una dependència del Museu, cau de la Costa Brava, el museu palamosí d’aleshores.
Allà barrejada entre un munt de pergamins dalt d’una prestatgeria s’hi trobava la Carta Pobla, el document fundacional de la vila de Palamós l’any 1279, compartint espai amb algun llum de petroli i algun estri de cuina que feien servir per a les acampades. Avui, sortosament i per la meva experiència, miraculosament, la Carta Pobla està ben restaurada, conservada i custodiada, crec que, a l’arxiu comarcal de la Bisbal d’Empordà.
Però jo vaig accedir al cau perquè un dia vaig acompanyar al meu germà, no pas perquè m’hi convidessin, com tampoc em van convidar a formar-hi part de l’esmentada patrulla.
Va passar el temps i en Prohias i en Castanys que remenaven el cul pel Casal de la parròquia, l’Associació de Famílies Cristianes de Palamós, pel que crec recordar també se’n van fer càrrec d’aquesta patrulla.
Un dia van anar d’acampada a peu de la Bell-.lloc i jo els vaig acompanyar tot el trajecte. Després, lògicament, em va tocar tornar a casa tot sol. Doncs, fins i tot en aquesta demostració desmesurada d’interès per les activitats d’aquests escoltes, que per altra banda no eren altres que els meus companys de colla de la meva infantesa, pubertat i adolescència... aquest és el període de temps que estic descrivint, doncs com deia, fins i tot en aquestes circumstàncies, tampoc ningú no em va convidar a entrar-hi.
Finalment, el germà de La Salle Carles Giol va traslladar la patrulla del cau del Museu al cau de ca’ls Hermanus després d’haver passat per la parròquia de Sant Joan. Res d’especial, jo continuava migrant d’una activitat que era, aleshores, selectiva per a un poblet de la costa com era Palamós.
No cal especificar que tampoc aleshores ningú em va convidar a entrar.
Al començament d’aquest escrit he esmentat que eren dues les raons principals per les quals jo no vaig entrar mai a formar part d’aquesta patrulla.
Crec que la primera raó ha quedat ben clara: ningú mai no em va convidar a entrar-hi.
Deixeu doncs que us desvetlli la segona raó: jo mai vaig demanar per entrar-hi!
Rubèn Fornós Casares
Tot i que els meus amics de la infància formaven part d’aquella patrulla, jo no vaig entrar-hi mai a formar part d’ella, per dues raons.
La primera d’elles és que ningú em va convidar mai a fer-ho.
Jo sempre he estat una persona molt tímida. Els que em coneixen personalment se’n fan creus que pugui fer aquesta afirmació, però jo crec que per superar la meva timidesa me n’anava al cantó contrari. I com que diu la meva esposa que no tinc mesura, doncs, aleshores, tal vegada fora que em passava de rosca. Aquesta timidesa, quan era petit, feia que em mostrés molt prudent, “assenyat” que diria el meu pare, reprimint les meves emocions i desitjos.
També recordo a mossèn Plaja remenant-hi en aquesta patrulla que va ser l’antecessora de l’Agrupament Escolta Palamosí i tot i que amb aquest mossèn, ara ja difunt, hi vam tenir molta relació, tampoc se li va passar per la barretina convidar-me a formar part d’aquesta activitat que a mi, particularment, m’entusiasmava gràcies a la lectura de les aventures de la patrulla dels Castors que assíduament devorava al Cavall Fort. Aleshores, quan aquesta revista infantil es va editar per primer cop, el rector de la parròquia de Palamós, mossèn Agustí, s’hi va subscriure perquè els escolanets, dels quals jo en formava part, la poguéssim llegir.
Recordo que el meu germà Salvador i el seu company Conrad, que aleshores eren seminaristes, van passar a ser els responsables de la famosa patrulla d’escoltes palamosins. Va ser en aquesta època que vaig poder accedir al cau situat en una dependència del Museu, cau de la Costa Brava, el museu palamosí d’aleshores.
Allà barrejada entre un munt de pergamins dalt d’una prestatgeria s’hi trobava la Carta Pobla, el document fundacional de la vila de Palamós l’any 1279, compartint espai amb algun llum de petroli i algun estri de cuina que feien servir per a les acampades. Avui, sortosament i per la meva experiència, miraculosament, la Carta Pobla està ben restaurada, conservada i custodiada, crec que, a l’arxiu comarcal de la Bisbal d’Empordà.
Però jo vaig accedir al cau perquè un dia vaig acompanyar al meu germà, no pas perquè m’hi convidessin, com tampoc em van convidar a formar-hi part de l’esmentada patrulla.
Va passar el temps i en Prohias i en Castanys que remenaven el cul pel Casal de la parròquia, l’Associació de Famílies Cristianes de Palamós, pel que crec recordar també se’n van fer càrrec d’aquesta patrulla.
Un dia van anar d’acampada a peu de la Bell-.lloc i jo els vaig acompanyar tot el trajecte. Després, lògicament, em va tocar tornar a casa tot sol. Doncs, fins i tot en aquesta demostració desmesurada d’interès per les activitats d’aquests escoltes, que per altra banda no eren altres que els meus companys de colla de la meva infantesa, pubertat i adolescència... aquest és el període de temps que estic descrivint, doncs com deia, fins i tot en aquestes circumstàncies, tampoc ningú no em va convidar a entrar-hi.
Finalment, el germà de La Salle Carles Giol va traslladar la patrulla del cau del Museu al cau de ca’ls Hermanus després d’haver passat per la parròquia de Sant Joan. Res d’especial, jo continuava migrant d’una activitat que era, aleshores, selectiva per a un poblet de la costa com era Palamós.
No cal especificar que tampoc aleshores ningú em va convidar a entrar.
Al començament d’aquest escrit he esmentat que eren dues les raons principals per les quals jo no vaig entrar mai a formar part d’aquesta patrulla.
Crec que la primera raó ha quedat ben clara: ningú mai no em va convidar a entrar-hi.
Deixeu doncs que us desvetlli la segona raó: jo mai vaig demanar per entrar-hi!
Rubèn Fornós Casares
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)