En Joan és un bon nen, no provoca mai problemes.
És l’hora de recollir per tornar a casa, ha passat tres dies de colònies i no ha provocat cap conflicte.
Està plorant desconsoladament.
La Mireia, una de les monitores, se li acosta i li demana què és el que li passa.
En Joan, que ja té 8 anys, li diu que li han robat la llanterna. És una llanterna nova que li van comprar expressament per venir de colònies.
La Mireia li diu a en Joan si pot ser que l’hagi perduda, però en Joan, segur ell, li assegura, quasi li jura, que la llanterna la tenia dins la bossa.
La Mireia li demana quan va ser l’última vegada que la va fer servir i en Joan li contesta que ahir mateix, en el joc de nit.
No para de plorar, cada vegada més desconsolat.
La Mireia explica el cas a la directora, la Montse.
La Montse reuneix la trentena de nens i la resta de monitors: la Julieta i en Ramon.
Diu als nens i nenes que portin tots les seves bosses.
Els situa a tots formant un cercle i els diu que deixin la bossa al davant i les comença a buidar una a una regirant-ho tot buscant a llanterna...
Deixo que cadascú de vosaltres, estimats lectors, acabeu aquesta història.
La Montse pot trobar la llanterna dins d’una bossa o pot no trobar-la.
Pot anar a buscar-la en el lloc on es va fer el joc de nit i trobar-la o no.
Un nen o nena la pot trobar i quedar-se-la, o tornar-la.
I fins i tot podem, en aquest darrer cas, fer dos finals: la Montse, la directora el felicita pel la seva acció o el castiga perquè no es creu que se l’hagi trobat, sinó que creu que aquest nen o nena s’hi ha repensat per por a que li trobessin la llanterna...
Què poc importa el final en aquest escrit?
La reflexió que us vull fer és l’anàlisi de la situació: el dret d’en Joan de trobar la seva llanterna i el dret de tots els nens i nenes a que se’ls hi respecti la seva presumpció d’innocència, del seu dret a la intimitat...
Per respectar un dret, hem de trepitjar-ne d’altres fonamentals?
Crec que hauria d’estar clar que no.
Però vull anar més enllà encara: què estem ensenyant realment als nens i nenes en aquesta situació?
Doncs ni més ni menys que la Montse, la directora, la persona que ostenta el poder, pot trepitjar aquests drets per tal de trobar un culpable o una llanterna en aquest cas, o ambdues coses.
Quan de temps molts dels que hem viscut una dictadura ens hem pensat que això era el correcte, que el poder pot trepitjar els drets fonamentals dels ciutadans per fer complir la llei.
Avui, sortosament, tenim una visió democràtica d’aquests fets: no es pot incomplir la llei per fer complir la llei
Aquell qui mana, el qui té el poder, el qui té encomanat de fer complir les normes ha de ser escrupolós amb el que fa, i estrictament respectuós amb els drets de les persones.
Però, oi que si no hi reflexionem en tot això podem trepitjar drets fonamentals per preservar un dret individual o millor dit: un possible dret individual?... perquè ni tant-se-val tenim la certesa de que la llanterna s’hagi sostret o s’hagi extraviat.
Rubèn Fornós i Casares
29 d’abril 2009
27 d’abril 2009
Algú se'n recorda de quan es va fer gran?
En el moment d’escriure aquestes ratlles acabo de fer recentment els 55 anys.
A mida que em vaig fent més gran constato amb més fermesa quan relatiu és això del temps.
Deixant de banda que el pas del temps es fa palès en el meu físic i per tant en les meves capacitats que minven poc a poc, dintre meu aquesta constatació no és tan rellevant.
La meva neta de 7 anys quan li parlo d’esdeveniments que tot just tenen un parell d’anys, si els recorda ho fa dient: “això va passar quan jo era petita”, en canvi jo els recordo com si hagués estat ahir mateix.
Aquesta relativització que fem del temps en termes generals comparant-lo amb el nostre temps d’existència ho vaig constatar molt bé quan tenia 15 anys veient pel·lícules de la II Guerra mundial. Per a mi tot allò havia passat molt de temps abans però la veritat és que a l’any 1969 només havien passat 25 anys.
Ara, des dels meus 55 anys recordo com si fos ahir quan en tenia 30, però quan en tenia 15 tot allò, amb la mateixa distància absoluta de temps, havia passat molt abans de que jo vingués al món.
Aquesta reflexió em va ajudar a fer un procés empàtic per entendre els meus pares quan m’explicaven les seves experiències de jovenets a la Guerra civil espanyola, vaig passar de pensar que això eren coses molt llunyanes en el temps a pensar que això eren vivències que estaven encara presents en ells i que d’una manera o d’una altra els afectava encara.
A vegades, als cursos de monitors hi tinc alumnes de la meva edat que comparteixen classes amb joves de 18 anys i aquesta relativització del temps queda palesa de nou quan els hi parlo de fets que per a un sector de l’alumnat tenen la sensació que van passar ahir i per a l’altre el seu sentiment és que van passar quan ells eren petits o encara havien de néixer.
Aquesta relativització del temps que es basa sobretot en les nostres experiències la fem palesa de nou quan som nosaltres els protagonistes del nostre temps o quan en som els espectadors directes.
Nosaltres som protagonistes evidentment de la nostra vida i de la d’aquells amb qui hi convivim, el pas del temps no és tan palès com quan ens retrobem amb algú que fa temps que no veiem. Et retrobes amb algun company de la infància i veient-lo constates el pas del temps no solament en ell sinó també en tu mateix. És allò que de vegades és diu dels nens petits que creixen molt a casa dels altres.
I si no tinguéssim punts de comparació com sabríem que hem crescut?
La veritat és que es faria ben difícil. Un infant va desenvolupant la seva personalitat a mida que creix i va omplint també el seu sac de coneixements i reflexions. Jo no conec ningú que d’un dia a l’altre digui que s’ha fet gran de cop, i menys a nivell dels pensaments més íntims que sempre ens acompanyen.
Quan jo tenia 8 anys plorava o em sentia dolgut perquè se’m trencava una joguina, perquè em sentia frustrat o perquè algú em rebutjava. Quina diferència hi ha amb ara?
Tal vegada he adquirit amb el temps més defenses, m’he endurit més o tinc més estratègies per superar situacions, però en el fons quina diferència hi ha en els meus sentiments actuals i els d’abans. Si em fan mal sento el dolor tant si sóc petit com gran, si m’aplaudeixen em sento bé, tant si sóc petit com gran i si m’amonesten em sento malament, tant si sóc petit com gran.
Els nens tenen sensacions i reaccions a les mateixes igual que els adults, i aquestes reaccions a iguals sensacions es diferencien entre persones de la mateixa edat en funció de molts factors que en definitiva queden reflectits en la nostra pròpia personalitat, i la diferència de reacció entre petits i grans es troba a més en les experiències acumulades, en definitiva també en com s’ha configurat la nostra personalitat.
Al davant d’això com podem pensar que als infants els podem tractar de forma diferent que als adults pel que fa a la seva càrrega sentimental?
A un adult no se l’ha de tractar amb delicadesa, empàticament, tenint en compte les seves circumstàncies, escoltant les seves raons, tenint en consideració la seva cultura, les seves limitacions, els seus trets identitaris, en definitiva respectant la diferència?
Per què doncs no ho fem igual amb els infants?
El infants pateixen depressions igual que els adults, estan sotmesos a estrés igual que els adults, senten vergonya igual que els adults, els hi agrada que se’ls feliciti igual que els adults, se senten malament igual que els adults, tenen sentit de la justícia i de la injustícia que se’ls hi fa, igual que els adults...
Si tenim en compte això el nostre tracte amb els infants serà un tracte de persona a persona, no d’adult a infant, en el sentit de que com que és petit tant se’n dóna del que li està passant. Ja li passarà!, ja creixerà!
La nostra actitud de respecte als infants passa per reconèixer en ells persones que senten, gaudeixen i pateixen, estimen i odien... igual que nosaltres.
Ara per ara el manual de com hem de tractar als infants és inequívoc, específic i vinculant... naturalment que m’estic referint a la Convenció sobre els drets del nen de l’ONU.
Rubèn Fornós i Casares
A mida que em vaig fent més gran constato amb més fermesa quan relatiu és això del temps.
Deixant de banda que el pas del temps es fa palès en el meu físic i per tant en les meves capacitats que minven poc a poc, dintre meu aquesta constatació no és tan rellevant.
La meva neta de 7 anys quan li parlo d’esdeveniments que tot just tenen un parell d’anys, si els recorda ho fa dient: “això va passar quan jo era petita”, en canvi jo els recordo com si hagués estat ahir mateix.
Aquesta relativització que fem del temps en termes generals comparant-lo amb el nostre temps d’existència ho vaig constatar molt bé quan tenia 15 anys veient pel·lícules de la II Guerra mundial. Per a mi tot allò havia passat molt de temps abans però la veritat és que a l’any 1969 només havien passat 25 anys.
Ara, des dels meus 55 anys recordo com si fos ahir quan en tenia 30, però quan en tenia 15 tot allò, amb la mateixa distància absoluta de temps, havia passat molt abans de que jo vingués al món.
Aquesta reflexió em va ajudar a fer un procés empàtic per entendre els meus pares quan m’explicaven les seves experiències de jovenets a la Guerra civil espanyola, vaig passar de pensar que això eren coses molt llunyanes en el temps a pensar que això eren vivències que estaven encara presents en ells i que d’una manera o d’una altra els afectava encara.
A vegades, als cursos de monitors hi tinc alumnes de la meva edat que comparteixen classes amb joves de 18 anys i aquesta relativització del temps queda palesa de nou quan els hi parlo de fets que per a un sector de l’alumnat tenen la sensació que van passar ahir i per a l’altre el seu sentiment és que van passar quan ells eren petits o encara havien de néixer.
Aquesta relativització del temps que es basa sobretot en les nostres experiències la fem palesa de nou quan som nosaltres els protagonistes del nostre temps o quan en som els espectadors directes.
Nosaltres som protagonistes evidentment de la nostra vida i de la d’aquells amb qui hi convivim, el pas del temps no és tan palès com quan ens retrobem amb algú que fa temps que no veiem. Et retrobes amb algun company de la infància i veient-lo constates el pas del temps no solament en ell sinó també en tu mateix. És allò que de vegades és diu dels nens petits que creixen molt a casa dels altres.
I si no tinguéssim punts de comparació com sabríem que hem crescut?
La veritat és que es faria ben difícil. Un infant va desenvolupant la seva personalitat a mida que creix i va omplint també el seu sac de coneixements i reflexions. Jo no conec ningú que d’un dia a l’altre digui que s’ha fet gran de cop, i menys a nivell dels pensaments més íntims que sempre ens acompanyen.
Quan jo tenia 8 anys plorava o em sentia dolgut perquè se’m trencava una joguina, perquè em sentia frustrat o perquè algú em rebutjava. Quina diferència hi ha amb ara?
Tal vegada he adquirit amb el temps més defenses, m’he endurit més o tinc més estratègies per superar situacions, però en el fons quina diferència hi ha en els meus sentiments actuals i els d’abans. Si em fan mal sento el dolor tant si sóc petit com gran, si m’aplaudeixen em sento bé, tant si sóc petit com gran i si m’amonesten em sento malament, tant si sóc petit com gran.
Els nens tenen sensacions i reaccions a les mateixes igual que els adults, i aquestes reaccions a iguals sensacions es diferencien entre persones de la mateixa edat en funció de molts factors que en definitiva queden reflectits en la nostra pròpia personalitat, i la diferència de reacció entre petits i grans es troba a més en les experiències acumulades, en definitiva també en com s’ha configurat la nostra personalitat.
Al davant d’això com podem pensar que als infants els podem tractar de forma diferent que als adults pel que fa a la seva càrrega sentimental?
A un adult no se l’ha de tractar amb delicadesa, empàticament, tenint en compte les seves circumstàncies, escoltant les seves raons, tenint en consideració la seva cultura, les seves limitacions, els seus trets identitaris, en definitiva respectant la diferència?
Per què doncs no ho fem igual amb els infants?
El infants pateixen depressions igual que els adults, estan sotmesos a estrés igual que els adults, senten vergonya igual que els adults, els hi agrada que se’ls feliciti igual que els adults, se senten malament igual que els adults, tenen sentit de la justícia i de la injustícia que se’ls hi fa, igual que els adults...
Si tenim en compte això el nostre tracte amb els infants serà un tracte de persona a persona, no d’adult a infant, en el sentit de que com que és petit tant se’n dóna del que li està passant. Ja li passarà!, ja creixerà!
La nostra actitud de respecte als infants passa per reconèixer en ells persones que senten, gaudeixen i pateixen, estimen i odien... igual que nosaltres.
Ara per ara el manual de com hem de tractar als infants és inequívoc, específic i vinculant... naturalment que m’estic referint a la Convenció sobre els drets del nen de l’ONU.
Rubèn Fornós i Casares
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)