La davallada d’activitats de lleure basades en el voluntariat, si més no a la zona de la Costa Brava, és palesa.
A Palamós, per exemple, a finals de la dècada dels 80, hi havia tres agrupaments: l’Agrupament Escolta Palamosí, l’Agrupament Escolta Verge de Montserrat i l’Agrupament Scout Sant Jordi, també hi havia un grup del MIJAC i un Casal parroquial que funcionaven a ple rendiment durant el curs escolar.
A l’estiu, amb les vacances, es congelaven les activitats tot i que s’organitzessin algunes colònies o campaments.
En aquesta mateixa època es van començar a organitzar les activitats d’estiu: casals, colònies, campaments i activitats esportives gestionades pel propi Ajuntament palamosí. Els monitors, sense titulació de cap mena, eren contractats pel mateix Ajuntament, aliens als que hi dedicaven el seu treball voluntari al llarg de tot el curs escolar.
Posteriorment, la gestió d’aquestes activitats va passar a una associació de la població en conveni amb l’Ajuntament i, finalment, el casal municipal s’adjudicà per concurs públic.
Paral•lelament, van anar sorgint casals privats que competien amb el municipal i amb els jardins d’infància que a l’estiu es convertien en casals, i també amb les ludoteques que obrien tot l’any.
Avui el panorama de les activitats de lleure gestionades des del voluntariat a Palamós es redueix a l’Agrupament Escolta Palamosí que lluita per la seva supervivència reclutant monitors aliens al moviment escolta i que intenta fidelitzar.
En aquesta petita història que en prou feines arriba als vint anys, van anar apareixent els Punts d’Informació Juvenils més coneguts per les seves sigles: PIJ, que poc a poc han esdevingut en la majoria dels casos en punts de dinamització juvenil.
La tendència que des de fa temps ja intuïa, és que les activitats de lleure educatiu en aquells llocs on no hi ha tradició d’esplais o agrupaments, o que aquests han anat a la davallada, passa per posar un o uns professionals remunerats al capdavant d’aquestes activitats. El paradigma d’aquesta situació la trobem al municipi de Castell-Platja d’Aro.
Ara bé, des de fa poc temps i progressivament, els PIJ de les nostres comarques estan contractant dinamitzadors juvenils per, bàsicament, fer-se càrrec del que s’anomena casal jove, casal de joves, espai jove, espai juvenil, local jove, local social de joves... de fet poc importa el nom.
Tan nou és això que ni tan sols està regulat.
Ara fa uns mesos rebíem la consulta d’una dinamitzadora d’un casal jove a qui les circumstàncies feien que es fes càrrec d’una cinquantena de joves ella tota sola, per saber quina era la ràtio de monitor per nombre de joves que havia d’aplicar en el seu cas. Nosaltres vam rebotre la consulta a Secretaria de Joventut i des de Suport d’Activitats d’Educació en el Lleure ens van contestar textualment:
“...la ratio de 10 participants per 1 monitor l'exigeix el Decret 137/2003, de 10 de juny, el qual regula -només- les acampades, els camps de treball, els casals de vacances, les colònies i les rutes. A més, cal tenir en compte que un PIJ no és una activitat assimilable a les que contempla el Decret 137 de les que normalment realitzen les entitats d'educació en el lleure, tal i com s'especifica
en aquest.
En tot cas la ràtio podria ser exigida per a les activitats d'educació en el lleure contemplades en el Decret, organitzades des del casal de joves o el PIJ, quan aquestes es facin durant un cap de setmana”.
De fet, això encara no està regulat, com tampoc ho estan moltes activitats que des de diferents sectors ja s’han inclòs dins del món de l’educació en el lleure, pendents del nou decret de regulació del lleure que ja s’està gestant.
Aquest impuls que des dels PIJ s’està donant per aixecar el nivell de participació dels joves en diferents àmbits, en què es diferencia bàsicament dels objectius d’esplais, agrupaments i casals d'hivern...?
No es tracta precisament d’una posada al dia d’un model (esplais, agrupaments i casals d'hivern...) que, si més no, a la Costa Brava ha quedat obsolet?
Prova de tot això que dic és que aquesta setmana a Girona es porta a terme el curs de formació "Compartim experiències sobre la dinamització d’espais juvenils".
Fixem-nos-hi sinó en els objectius que els organitzadors d’aquest curs s’han plantejat:
• Donar eines i recursos per a la dinamització juvenil als professionals de joventut pel seu treball directe amb la gent jove.
• Facilitar noves metodologies de treball concretes pel treball diari dels tècnics i tècniques de joventut pel seu treball diari en la dinamització d’un espai juvenil.
• Aprofundir en el coneixement de les noves tecnologies i les tecnologies audiovisuals com a recursos per a la dinamització juvenil.
• Donar a conèixer les diferents metodologies de gestió d’un espai juvenil.
Com he dit abans, això és una tendència, no una moda, i les tendències acaben perdurant en el temps.
La meva modesta proposta és que el nou decret d’activitats infantils i juvenils en el lleure contempli i per tant reguli aquesta nova realitat emergent i per simple coherència siguin els professionals del lleure: directors i monitors, els qui estiguin al capdavant d’aquestes activitats.
Rubèn Fornós i Casares
23 de març 2009
09 de març 2009
El 112
Amb el número d’urgències de la Generalitat de Catalunya, el 112, jo particularment hi he tingut tres experiències, totes elles ben positives.
La primera d’elles, ara ja fa uns anys, quan una noia alumna del curs de premonitors a la casa de colònies Can Què d’Esponellà ens va agafar un atac d’ansietat. Estàvem fent un taller i feia molta calor.
Aquella noia no podia respirar i s’ofegava.
Vam retirar de l’escenari la resta d’alumnes i després de posar-la a l’ombra i en posició de seguretat, mentre en Jordi trucava al 112 jo li anava parlant intentant tranquil·litzar-la.
El 112 ens va posar en contacte amb una unitat mèdica mòbil que mentre venia a recollir la noia ens anava orientant de tot el que havíem de fer.
Se la van endur a l’Hospital de Girona, el Trueta, i jo hi vaig anar amb el meu cotxe tot al darrere.
Quan em van donar el diagnòstic vaig trucar als seus pares, no abans, ja que així ho tenim escrit en el nostre protocol d’emergències.
Una estona més tard, els pares tranquil·litzats perquè ja sabien des de bon començament que la noia malgrat l’atac ja estava fora de perill se l’enduien a casa seva. Això sí, amb els plors i la ràbia d’aquella noieta que volia tornar al curs i els metges li ho van prohibir.
Més endavant, quan vam estrenar el local a Calonge, em vaig quedar fent feina fins a les dues de la matinada.
Quan vaig anar per sortir pel passadís de les galeries on estan ubicats els locals, em vaig adonar que la reixa de ferro que dóna al carrer Major la tancaven amb la clau del pany i amb un candau del que ningú m’havia proporcionat cap clau.
Aleshores vaig decidir sortir jo i bicicleta pel patí que voreja el castell, però quina sorpresa quan em vaig adonar que l’Ajuntament tancava les portes d’accés, després em vaig assabentar, a partir de les 12h de la nit.
Vaig trucar al 112 i els vaig explicar el cas. Al cap d’una estona, imagino que curta però que a mi se’m va fer molt llarga, es va presentar la Policia de Calonge a qui vaig haver de donar moltes explicacions de què hi feia allà
I el cas més recent, ahir a la tarda, quan la meva sogra truca a la meva dona i li diu que l’àvia està a 400 de sucre i que no sap què fer.
La meva dona, la Lídia, m’ho explica i jo li dic que truqui al 112. Més o menys aquesta és la conversa:
- Bona tarda, els truco perquè la meva àvia, que té 102 ans, està a 400 de sucre i m’ha trucat la meva mare dient que no sabia què havia de fer.
- Des d’on truca?
- Jo truco des de Palamós, però la meva àvia està a Palafrugell...( i li dóna totes les dades, telèfon inclòs)
- Ja ens encarreguem nosaltres, pengi.
La Lídia diu que se’n va cap a Palafrugell i que jo estigui a l’aguait del telèfon per si truca la seva mare (la meva sogra).
Deixo passar uns minuts per no bloquejar el telèfon per si els del 112 s’hi posen en contacte i truco a la Carme, la meva sogra.
Rubèn, em diu, digues a la Lídia que anem a l’Hospital de Palamós, que no vingui, que ja està l’ambulància aquí.
Al vespre ens deien que la Lola, l’àvia, s’estava morint i avui l’hem vista més refeta que mai!
Tres experiències amb el 112 ben diferents, però totes elles m’han deixat un bon regust de professionalitat d’aquest servei.
Rubèn Fornós i Casares
La primera d’elles, ara ja fa uns anys, quan una noia alumna del curs de premonitors a la casa de colònies Can Què d’Esponellà ens va agafar un atac d’ansietat. Estàvem fent un taller i feia molta calor.
Aquella noia no podia respirar i s’ofegava.
Vam retirar de l’escenari la resta d’alumnes i després de posar-la a l’ombra i en posició de seguretat, mentre en Jordi trucava al 112 jo li anava parlant intentant tranquil·litzar-la.
El 112 ens va posar en contacte amb una unitat mèdica mòbil que mentre venia a recollir la noia ens anava orientant de tot el que havíem de fer.
Se la van endur a l’Hospital de Girona, el Trueta, i jo hi vaig anar amb el meu cotxe tot al darrere.
Quan em van donar el diagnòstic vaig trucar als seus pares, no abans, ja que així ho tenim escrit en el nostre protocol d’emergències.
Una estona més tard, els pares tranquil·litzats perquè ja sabien des de bon començament que la noia malgrat l’atac ja estava fora de perill se l’enduien a casa seva. Això sí, amb els plors i la ràbia d’aquella noieta que volia tornar al curs i els metges li ho van prohibir.
Més endavant, quan vam estrenar el local a Calonge, em vaig quedar fent feina fins a les dues de la matinada.
Quan vaig anar per sortir pel passadís de les galeries on estan ubicats els locals, em vaig adonar que la reixa de ferro que dóna al carrer Major la tancaven amb la clau del pany i amb un candau del que ningú m’havia proporcionat cap clau.
Aleshores vaig decidir sortir jo i bicicleta pel patí que voreja el castell, però quina sorpresa quan em vaig adonar que l’Ajuntament tancava les portes d’accés, després em vaig assabentar, a partir de les 12h de la nit.
Vaig trucar al 112 i els vaig explicar el cas. Al cap d’una estona, imagino que curta però que a mi se’m va fer molt llarga, es va presentar la Policia de Calonge a qui vaig haver de donar moltes explicacions de què hi feia allà
I el cas més recent, ahir a la tarda, quan la meva sogra truca a la meva dona i li diu que l’àvia està a 400 de sucre i que no sap què fer.
La meva dona, la Lídia, m’ho explica i jo li dic que truqui al 112. Més o menys aquesta és la conversa:
- Bona tarda, els truco perquè la meva àvia, que té 102 ans, està a 400 de sucre i m’ha trucat la meva mare dient que no sabia què havia de fer.
- Des d’on truca?
- Jo truco des de Palamós, però la meva àvia està a Palafrugell...( i li dóna totes les dades, telèfon inclòs)
- Ja ens encarreguem nosaltres, pengi.
La Lídia diu que se’n va cap a Palafrugell i que jo estigui a l’aguait del telèfon per si truca la seva mare (la meva sogra).
Deixo passar uns minuts per no bloquejar el telèfon per si els del 112 s’hi posen en contacte i truco a la Carme, la meva sogra.
Rubèn, em diu, digues a la Lídia que anem a l’Hospital de Palamós, que no vingui, que ja està l’ambulància aquí.
Al vespre ens deien que la Lola, l’àvia, s’estava morint i avui l’hem vista més refeta que mai!
Tres experiències amb el 112 ben diferents, però totes elles m’han deixat un bon regust de professionalitat d’aquest servei.
Rubèn Fornós i Casares
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)