Dia del Drets Humans

Avui 10 de desembre és el dia dels Drets Humans.

Enguany l’ONU ha posat com a tema central d’aquesta diada la no discriminació. La no discriminació forma part del que hom anomena la primera generació dels drets humans, aquells que fan referència als drets individuals i fonamentals de les persones.

Se’m fa ben estrany que a les acaballes del 2009 s’hagi d’insistir encara sobre la no discriminació de les persones, quan ja hi ha qui parla de drets de tercera i quarta generació, o com jo mateix que m’he atrevit a parlar dels drets de cinquena generació referint-me als drets humanitzadors dels animals... quan hi ha qui considera que estan desfasats, que s’haurien de revisar a l’alça... i encara a casa nostra, país que creiem civilitzat, aquella primera generació de drets no s’acompleixen del tot.

I això, a l’Escola l’Empordà, ho hem detectat fins i tot amb els nostres alumnes. Trist, però és així. I no parlo d’alumnes discriminats, sinó d’alumnes discriminadors.

El fonament de la nostra escola es basa en el respecte i el foment dels Drets Humans, i des de ja fa molts anys que imparteixo oficialment una sessió, però que en la major part dels casos en són dues, dedicada a fer una anàlisi dels drets humans (i de la Convenció sobre els drets del nen) des de l’òptica del lleure educatiu. Bàsicament com els podem infringir des dels nostre treball d’educadors i educadores i no solament això, sinó allò que hem de fer de forma activa per preservar-los. Sempre dic que no hi ha ningú que vulneri els drets humans conscientment, sinó que si això és fa és per ignorància i, almenys, me n’asseguro que els nostres alumnes, si més no, els llegeixin.

En aquests moments està a impremta el llibre Curs de monitors i monitores d’activitats de lleure infantil i juvenil, que és la guia del nou temari d’aquest curs, actualitzat de la nostra escola.

El tema 4 porta per títol: Els drets humans en l’educació en el lleure.

Aquest tema té vuit sessions: drets dels infants, educació ambiental, educació de gènere, educació per a la salut, educació per a la interculturalitat en el lleure, prevenció d’abusos sexuals, prevenció de la drogodependència i altres addiccions i participació, associacionisme i voluntariat.

Amb això podeu adonar-vos de la importància que estem donant al foment dels drets humans des de l’educació en el lleure. La nostra escola fonamenta la seva educació sobre dos pilars conceptuals, el fet que estem tractant amb persones i el fet que això ho fem des de l’òptica de la seguretat i la responsabilitat.

I és cert, quan algú insisteix sobre alguna cosa, és que això realment el preocupa. I nosaltres, si cal, ens farem pesats insistint sobre el fet d’haver de respectar els drets humans i fomentar-los des de l’educació en el lleure, perquè ens preocupa i molt que monitors i monitores molt “enrotllats” o busqueu-hi l’objectiu que més s’escaigui ja que no vull ferir sensibilitzats, es passin aquests drets per un cert lloc defensant ves a saber quines maneres de fer tradicionals en alguns casos i en altres per la ignorància més absoluta d’aquests drets i el menyspreu evident per unes persones, en edat de creixement encara, que han tingut la desgràcia de caure sota la seva “irresponsabilitat”.

Avui és el dia per reflexionar sobre els Drets humans i jo us convido a fer-ho en cada circumstància i de forma pràctica, no només perquè és una cosa que ens fa quedar bé.

Rubèn Fornós Casares

Educar per al progrés dels pobles

A classe m’he trobat amb alumnes que s’han manifestat obertament racistes i altres que essent-ho ho han dissimulat o senzillament no han obert boca.

Ens els cursos intensius d’aquesta passada setmana santa, l’Eva, la meva filla i professora d’aquesta escola, es va trobar amb un cas d’una alumna que va distorsionar una classe amb els seus comentaris racistes. Després de reflexionar-hi vaig donar instruccions a tots els professors que no havien de perdre ni un segon a classe per discutir si els monitors hem de comportar-nos de forma racista o no, que d’acord amb la Convenció dels drets del nen del 1989, ratificada per Espanya aquell mateix any, per llei no podem ser-ho. I vaig posar com exemple el fet que a les autoescoles ningú discuteix amb el professor els senyals de trànsit, sinó que aquest els ensenya i prou, els ensenya a respectar i prou, ensenya quines són les conseqüències de la seva infracció i prou. En cap cas entra en una dinàmica de discussió amb els alumnes per a la seva justificació.

Però, ara, la meva consciència em fa anar més enllà. Quan a classe detectem actituds racistes ens hem de quedar de braços plegats o hem de convidar a aquests alumnes a que es dediquin a una altra cosa?

Dins del món de l’educació en el lleure no hi tenen cabuda. I no només ens cal parlar d’actituds racistes, sinó que podem parlar també d’actituds antidemocràtiques, masclistes, d’intransigència religiosa, etc.

A les nostres classes hi ha alumnes, molts d’ells ja d’una certa edat, que ja tenen un criteri propi molt format i que difícilment podran canviar si la seva actitud és tancada.

El repte de les nostres classes està en aconseguir-ho o, si més no, fer-los entrar el dubte. Però, malgrat ho aconseguim o no, hem de deixar clar quina ha de ser la seva posició davant els nens i nenes quan faci el seu treball de monitor o de monitora.

Ara bé, hi ha alumnes que es manifesten obertament, que raonen o que els fas raonar, i ets testimoni de la seva evolució, però, n’hi ha d’altres que han posat barreres infranquejables al seu davant.

És només en l’etapa de pràctiques on es pot veure realment quina és la seva actitud, el seu comportament, la seva orientació... vers els nens i les nenes.

Per això és tant important que el director que tutoritza les pràctiques estigui a l’aguait ja que en definitiva és ell qui diu si aquesta persona és o no apta per fer de monitor o de monitora.

El compromís democràtic basat en el respecte dels drets humans i les llibertats fonamentals és la gran esperança del progrés (Carta de París per a una Europa Nova. 1990) i aquesta esperança s’ha dipositat en l’educació dels nostres nens i nenes.

L’educació en el lleure que tradicionalment s’ha avançat a l’educació formal en aquests aspectes, avui, ha d’estar amb els ulls ben oberts per tenir cura que això continuï essent així perquè aquest àmbit tradicional del lleure educatiu s’ha ampliat sobretot a l’entorn escolar i els agents educatius, nous monitors i monitores no procedeixen, la gran majoria, dels àmbits dels moviments educatius de lleure i, per tant, ens hem d’assegurar que tenen clar quin és el seu paper com educadors i educadores, també ells, per al progrés dels pobles.

És a dir, amb un compromís democràtic basat en el respecte dels drets humans i les llibertats fonamentals.

Rubèn Fornós Casares

Alumnes heterogenis en una classe

Planificar una classe o una sessió per a un grup heterogeni d’alumnes planteja sense cap mena de dubte una dificultat afegida per a un professor.

Cada alumne té el seu sac de coneixements, d’experiències i ha adquirit determinats hàbits i actituds.

El nivell de significativitat dels conceptes que es treballen en una sessió són, conseqüentment, diferents per a cada alumne i, per tant, el resultat de l’aprenentatge també.

Avui, es veu al professor com un animador que incita a l’aprenentatge i a l’alumne com el protagonista de la seva pròpia formació i aquesta dinàmica és la clau de l’èxit de l’educació, però a la vegada, també, és la clau del seu fracàs.

Jo he pogut constatar-ho abastament corregint les memòries que els nostres alumnes ens presenten un cop han acabat les pràctiques i on, a l’apartat d’avaluació de les mateixes, hi hem afegit l’avaluació general de tot el curs.

Aquesta avaluació l’alumne la fa en fred i sense la immediatesa d’haver acabat les classes de l’etapa lectiva, ja que entre la data que van finalitzar aquestes classes i la data de l’avaluació han passat ja molts de dies i això és un element de control d’objectivitat bastant important, malgrat siguin opinions en les quals els alumnes s’identifiquen.

Els alumnes més agraïts i aquells que manifesten haver après més, són precisament aquells que més en saben i aquells altres quines actituds per a l’aprenentatge es van mostrar plenament obertes.

L’actitud de l’alumne com a protagonista de la seva pròpia formació és clau perquè es produeixi aquesta dinàmica d’aprenentatge.

Alumnes que es veuen forçats a venir a classe, que tot el seu esforç és aguantar les hores per cobrir l’expedient, difícilment poden tenir una actitud activa per construir aquesta formació.

Alumnes que el seu sac de coneixements, d’experiències, d’habits i d’actituds és deficitari, difícilment rebran missatges significatius, missatges que no sabran on col·locar ni com interpretar i que per tant no arribaran a entendre el per què de la seva importància.

Treballar amb alumnes heterogenis és un repte per a un professor, però encara més ho és la seva avaluació.

Rubèn Fornós Casares

Les xarxes

Fa pocs dies he tingut el plaer de llegir el llibre El poder de las redes de David de Ugarte (ISBN edició electrònica 978-84-611-8873-4) que…

Anava a dir “que m’ha caigut a les mans”, però seria molt poc precís, la veritat és que me’l vaig baixar per internet i el vaig guardar a l’escriptori per quan tingués l’oportunitat de llegir-lo.

I ja l’he llegit.

He tingut l’oportunitat d’aprendre molt sobre les xarxes i m’ha quedat ben clar el concepte de xarxes centralitzades, descentralitzades i distribuïdes, associades, cadascuna d’elles a les dictadures, les democràcies, i les plurarquies. Concepte, el de plurarquia, que desconeixia.

També he aprés el concepte de mumi i d’aquesta manera he pogut arribar a entendre com funcionaven gegants com Google.

I he entès com els ciberactivistes es confonien amb els convocats o mobilitzats amb quatre exemples ben aclaridors del poder d’una convocatòria per una xarxa distribuïda pràcticament impossible de controlar. Entre aquests exemples la convocatòria de la manifestació contra el PP a les eleccions del 13M de 2003, amb la conseqüència de pèrdua de les eleccions estatals per part d’aquest partit.

També ha estat aclaridor l’evolució del concepte web.1, web.2 i web.2.1 associat també a la trilogia de les xarxes que esmentava al començament i als corresponents estils polítics o de control.

I com que en aquest món les comunicacions són cada vegada més distribuïdes, dóna lloc al que hom anomena la blogsfera.

És a dir, “l’entorn informatiu on es produeixen els supòsits, les condicions i els resultats del món pluriàrquic”.

“Un blog no és un mitjà, però el conjunt de blogs sí”, afirma Ugarte.

I acabo amb aquesta conclusió que l’autor del llibre ens deixa anar quasi al final de tot:

“En un món així, tots –empreses, activistes socials i, en general, qualsevol que vulgui difondre una idea el més àmpliament possible– estan abocats al ciberactivisme, és a dir, a comunicar pensant en la forma que uns altres retransmetran la seva idea a uns altres que, a la vegada, faran el mateix amb uns altres en una cadena el més àmplia possible”.

Espero que us hagi fet venir ganes de llegir aquest llibre que dóna un enfoc original, crec que per desconegut, per a la majoria de nosaltres, de les xarxes a internet.

El podeu baixar, junt amb altres 100 llibres més, tots ells gratuïts de

http://www.diadelblog.com/coleccion-libros-pdf-blogs-web-liblogs/


Rubèn Fornós Casares

El tancament de l'escola El Teler i fer els cursos com xurros

Per raons òbvies, des de que ens vam assabentar que l’Escola d’educadors en el lleure El Teler tenia la intenció de tancar portes, n`he estat fent un seguiment, ja que sóc el director delegat de l’Escola d’educadors en el lleure l’Empordà i, sovint, ambdues escoles han coincidit oferint cursos en un mateix territori.

Em vaig posar en contacte amb Maria Puig, delegada de Joventut a Girona per contrastar si això era cert i fins i tot li vaig oferir la possibilitat de fer-nos càrrec dels expedients dels alumnes, ja que, per normativa, quan una escola tanca portes, ha de traspassar els expedients dels seus alumnes a una altra escola que continuï en actiu.

Conscient, això sí, dels problemes administratius que aquest fet comporta.

Maria Puig em va confirmar aquest tancament imminent i va recollir l’oferiment, tot i que, segons el Puntual de Joventut d’uns dies després, l’Escola El Teler ja s’havia posat en contacte amb l’Escola de l’Esplai de Girona.

Vaig anar seguint les notícies sobre aquest tancament pel Puntual de Joventut i també pel Punt, i vaig entendre que aquest tancament venia motivat per la fallida de la Federació Ganzaia de la qual tinc entès que en depèn aquesta escola.

La meva sorpresa ha estat quan he llegit les declaracions d’Agnès Martí, cap d’estudis de l’Escola El Teler, fetes al Diari de Girona en el recull de premsa que fa diàriament el Puntual de Joventut.

És degut a aquestes declaracions que faig aquest escrit, no amb ànims de rèplica, però sí amb la intenció de contrastar determinades opinions que s’hi reflecteixen i que poden donar una imatge distorsionada d’una realitat que m’afecta de prop i que fins i tot podrien perjudicar l’opinió pública vers la nostra escola en funció de la lectura que algú podés fer de les esmentades declaracions. Per això, solament tinc la intenció de publicar aquest escrit en la intimitat del nostre bloc, repeteixo, no amb ànim de rèplica sinó de reflexió, sobretot, per a tots els nostres lectors habituals. Entenc que el tancament d’una escola no es una decisió que es pren a la lleugera i és un fet que us asseguro que no agrada a ningú, ni a les persones afectades ni a la pròpia competència, en aquest cas concret, nosaltres.

En l’article del Diari de Girona, que signa Jordi Vera, es parla de la defallida de la Federació Ganzaia deguda a:
“La caiguda de la demanda com a conseqüència del canvi d'hàbits dels joves”, segons fonts de l’Escola El Teler, i Agnès Martí amb cita textual afirma: “s'ha pervertit la filosofia" inicial de l'educació en el lleure i "davant d'aquesta situació hem preferit plegar".

Ja fa temps que el món del voluntariat ha entrat en crisi en determinades zones del territori, com ara la Costa Brava, i això ha repercutit en el model de lleure educatiu clàssic i tradicional de casa nostra, model que gaudeix d’un merescut i reconegut prestigi dins de l’àmbit educatiu de Catalunya i també arreu de l’estat espanyol.

I ja fa temps que s’estan introduint nous models que pretenen per un cantó adaptar-se a la demanda social d’activitats de lleure per a menors que donin resposta a les noves necessitats de la societat i per l’altre a una realitat cada dia més canviant pel que fa referència a les preferències, necessitats i hàbits dels nostres infants i joves. Amb el perill de que aquest model de lleure quedi obsolet si no s’adapta a les noves realitats.

Ja fa temps que l’àmbit de l’educació en el lleure ha traspassat les fronteres d’aquell model de lleure tradicional que dèiem al començament.

L’any 2003, s’aprovava el decret que regula precisament aquest model tradicional de lleure, però tant en el seu títol com en el preàmbul del mateix decret fa referència a un model d’educació en el lleure que traspassa les fronteres d’aquest model tradicional. Així, doncs, aquest decret porta per títol:

“Decret 137/2003, de 10 de juny, de regulació de les activitats en el temps lliure en les quals participen menors de 18 anys”

I atenent-nos a això no podem deduir que reguli només una tipologia determinada d’activitats en el lleure, sinó totes.

Però, és que si algú en té algun dubte encara, el preàmbul ho deixa ben clar i obre les portes fins i tot al futur, és a dir a noves activitats diferents als models tradicionals.

Concretament diu així:

“...i l’adequació a les noves realitats del col·lectiu social en la seva demanda de respostes educatives en el temps de lleure...” i, més endavant, s’hi pot llegir: “Aquests requisis mínims recullen la majoria dels aspectes que en el seu dia es van establir exclusivament per a les activitats de les entitats d’educació en el lleure i que en aquest Decret s’actualitzen i se’n amplia l’àmbit d’aplicació per tal d’incloure qualsevol de les activitats que es realitzi amb menors de 18 anys fora de l’àmbit de competències dels departaments d’Ensenyament i Cultura, sigui quina sigui l’associació, moviment, entitat, institució, administració, empresa privada o persona física que l’organitzi”.

És a això al que és refereix Agnès Martí quan diu que s’ha pervertit la filosofia inicial de l’educació en el lleure?

Jo tinc entès que les escoles d’educació en el lleure tenim l’obligació de formar bons professionals tant si actuen en un àmbit com en un altre ja que en qualsevol cas se’ls hi exigeix la mateixa titulació.

A més, crec ja superats els plantejaments que en el seu dia es van presentar d’exigir formació i responsabilitats diferents als professionals que cobren d’aquells altres que ho fan de forma gratuïta. Amb altres paraules, no un decret que reguli tots els àmbits d’aquestes activitats, sinó dos, un per al lleure tradicional dels moviments educatius en l’àmbit del voluntariat i un altre per a tota la resta. Sortosament, va prevaldre el sentit comú, és a dir, l’exigència professional per a tothom, tingui contracte laboral o de voluntariat.

Abans, el lleure tradicional abastava els esplais o agrupaments, les colònies i els campaments d’estiu, les rutes i els camps de treball. Avui, l’àmbit del lleure educatiu s’ha ampliat abastament sobretot a l’entorn escolar (àmbit que abasta la totalitat dels infants i joves de Catalunya) i, conseqüentment, també s’ha ampliat exponencialment la demanda de monitors i, de rebot, de persones que volen exercir aquest treball.

El gran repte de les escoles d’educació en el lleure és formar professionals capacitats per exercir de monitors amb les competències que els hi calen en qualsevol àmbit d’actuació i aquest repte passa per donar una adequada resposta formativa a una determinada demanda social.

L’Agnès Martí afirma:

"Hi ha gent que ve a treure's el curs de monitors perquè necessiten treure's els crèdits de lliure elecció. S'està pervertint la nostra filosofia i això ens ha fet acabar de decidir que és millor plegar. És millor que sigui una empresa la que faci cursos com a xurros, com ja està passant. Hi ha joves que fan el curs i les pràctiques i mai més tornen a fer res més que tingui relació amb el lleure".

Jo puc afirmar que molts universitaris que s’han tret el títol de monitor a la nostra escola atrets pels crèdits universitaris han descobert en els nostres cursos la vocació per l’educació en el lleure i durant un temps, han estat o encara hi són, exercint com a molt bons professionals de l’educació en el lleure.

En funció d’aquestes declaracions d’Agnès Martí algú podria associar l’Escola l’Empordà a una d’aquestes empreses que fa cursos com xurros, si més no, si comparem la posició que ocupem en el rànking de les 37 escoles de lleure de Catalunya on El Teler ocupa la 24a posició respecte la titulació de monitors i la 26a en quant a directors en front a les posicions de l’Escola l’Empordà, 8a posició en quant a monitors i 4a posició en quant a directors (càlculs basats en la publicació de titulacions que fa Secretaria de Joventut de l’any 2000 fins al 2007).

Vosaltres, estimats lectors, en podeu fer dues lectures d’un mateix fet: o bé estem fent els cursos com xurros o bé és que nosaltres sí som capaços d’esforçar-nos per donar resposta a l’actual demanda de formació?

A més, l’Escola l’Empordà a l’igual que, imaginem, l’Escola El Teler són dues entitats sense ànim de lucre. Nosaltres no som cap empresa i a la nostra escola només hi ha dues persones contractades amb dedicació exclusiva que porten tota la gestió de secretaria i administració, la resta són professors que cadascun d’ells té la seva pròpia feina. A nosaltres no ens importa fer cursos deficitaris de directors amb només vuit persones i cobrant el preu habitual de 225€ quan l’Escola El Teler per un curs de les mateixes característiques en cobra més de 300. Nosaltres paguem una hipoteca per les nostres instal·lacions a Calonge mentre El Teler gaudeix de les instal·lacions de l’Estació que són propietat de l’Ajuntament de Girona.

Amb aquestes úniques dades objectives a la mà, algú podria pensar que l’Escola El Teler comparada amb l’Escola l’Empordà actua com una empresa (entenent empresa com l’activitat que persegueix el benefici econòmic en primer lloc).

Però, nosaltres, això no ho afirmem ni del lluny, perquè sabem quina és la relació que hi entre els ingressos i les despeses i perquè som conscients de les dificultats que hi ha per mantenir la sostenibilitat econòmica d’escoles d’aquestes característiques, tant la nostra com la seva.

A més, jo crec que aquesta afirmació: “Hi ha joves que fan el curs i les pràctiques i mai més tornen a fer res més que tingui relació amb el lleure" només es pot fer des de la pròpia experiència, és a dir, per raons òbvies és elemental que els 375 monitors que han obtingut el títol a través de l’Escola El Teler, tots ells, no hagin derivat el seu treball de monitors als esplais de la Federació Ganzaia i, per tant, si Agnès Martí fa aquesta afirmació, crec jo, és perquè li preocupa la quantitat d’alumnes titulats d’aquesta escola que no s’hi han dedicat a treballar en l’educació en el lleure.

D’aquest fet es pot fer una lectura totalment diferent, ja que es pot fer la reflexió de si la motivació i l’interès que tota formació ha de fer néixer o incentivar als alumnes, l’Escola El Teler ha estat capaç de transmetre-els-hi.

Jo no tinc aquesta mateixa percepció respecte als nostres alumnes, més aviat tot el contrari.

Finalment, voldria reflexionar sobre aquestes manifestacions de la Cap d’estudis de l’Escola El Teler:

"Actualment, les famílies tenen necessitat de consumir el lleure i no de gaudir-lo. Ara, per exemple, les famílies van a passar la tarda del dissabte a l'Espai Gironès, abans que portar els fills a l'esplai. O inscriuen els nens en activitats competitives o educatives",

Crec poc oportú l’exemple de les famílies que van a passar la tarda a l’Espai Gironès.

De la mateixa manera que crec que un nen és afortunat gaudint de les activitats de lleure organitzades per un esplai, també crec que els infants són tant o més afortunats gaudint del lleure amb la seva família. Afortunats els que poden fer-ho, les famílies que es reserven espais de temps per gaudir plegats, sigui a l’Espai Gironès o anant a l’Aplec de Sant Aniol d’Aguges.

Qui som nosaltres per jutjar la qualitat educativa i per tant de realització personal que proporciona als nens una o altra activitat realitzada en família?

Quants de nosaltres pagaríem per tornar enrere i poder haver gaudit d’espais familiars que les circumstàncies, econòmiques sobretot, no ens van permetre aleshores?

La darrera frase de l’afirmació d’Agnès Martí no l’entenc, crec que hi ha un lapsus en això d’activitats educatives.

Si l’escola El Teler tanca portes per coherència ("Si tancava la Federació, no tenia sentit que l'escola seguís oberta. És una qüestió de coherència", diu Agnès Martí) és quelcom molt respectable.

Si la Federació tanca portes perquè ha fet fallida (ho dic en termes empresarials en el sentit que s’han quedat, segons es desprèn de l’article que estic comentant, sense clients), potser no tenen cap altre remei, això ells s’ho saben.

Però, el que no he trobat correcte en ambdós casos és buscar culpables esquitxant a qui des d’altres posicions tenen plantejaments diferents i lluiten per tirar endavant honestament.

Demano disculpes si algú es pot sentir ofès pel que he escrit, he intentat mesurar les meves paraules i m’he limitat a reflexionar sobre unes manifestacions que al meu entendre tenen, o poden tenir, també una altra lectura ben diferent a la plantejada.

Rubèn Fornós Casares

La dinàmica de la taula

A mig de classe demano quatre voluntaris...

Tu, tu, tu i tu, assenyalo amb el dit quan ja he desistit que s’hi presenti algú voluntàriament.

Els col·loco cadascun d’ells al centre de cadascuna de les quatre arestes que té una taula, amb disposició d’empènyer la taula cap al davant.

Quan tots estan col·locats els hi demano que empenyin a la de tres.

Una, dues, dues i mitja, dues i tres quats... tres!

Tots fan força i la taula pràcticament no es mou.

Després els demano que se situïn tots quatre en una mateixa aresta.

A la de tres!

I la taula, si no vaig en compte, surt disparada.

Aquesta dinàmica l’he utilitzada per a diverses ocasions, bàsicament però, per al treball d’equip.

És fàcil d’entendre i d’assimilar.

Si cadascú aplica les seves forces per aconseguir els seus objectius, independentment dels del projecte, el resultat pot ser nul (que la taula no es mogui), o ves a saber quin? (la taula es mourà en funció de la força que faci cadascú).

En canvi, si tots empenyem en una mateixa direcció els resultats són espectaculars (almenys pel que fa al resultat de moure una taula).

De la mateixa manera, però, faig servir aquesta dinàmica per explicar en què consisteix la concentració d’objectius que ens ofereix programar basant-nos en un eix temàtic que sovint es converteix també en centre d’interès.

Si els objectius són dispersos els moviments de la taula seran els que seran dependentment de l’èmfasi que hi posem en cadascun d’ells.

Si, pel contrari, els ajuntem sota un denominador comú o eix temàtic, els resultats poden ser més efectius perquè se sumen les forces de cadascun d’ells en una mateixa direcció.

Es tracta d’una dinàmica senzilla i molt intuïtiva que dóna explicació a tot allò que es pugui assimilar a la unió i la direccionalitat de forces, intencions, objectius, recursos...

Rubèn Fornós Casares

Discriminació

En un poble dels molts que aterrem a fer cursos per Catalunya, l’Ajuntament a través de la seva Àrea de Promoció Econòmica ha aconseguit fons europeus per impartir un curs de monitores de lleure dins d’un programa de promoció de la dona. Hi ha participat una vintena de dones en edats compreses entre els 20 i els 55 anys. Els promotors del curs ens han demanat que reforcéssim el tema del joc esportiu atès que moltes d’elles podrien trobar feina en els diversos casals esportius de la població, la qual cosa vam fer.

Es dóna la circumstància que aquestes alumnes han estat molt motivades i això els professors de l’escola ho hem notat tots per la seva participació i interès.

Ara, que ja estan pràcticament a final de curs, s’estan plantejant el lloc per fer les pràctiques i els promotors del curs que són qui els hi faciliten el lloc on poder-les anar a fer han pensat en el casal municipal, que és un casal esportiu amb diverses modalitats, i en el casal de l’esplai del poble, una entitat que treballa amb nens i nenes al llarg de tot l’any.

La sorpresa se l’ha endut l’encarregada de l’Ajuntament de fer els tràmits quan els dirigents d’aquell esplai s’hi han negat rotundament pel fet que es tracta de noies massa grans (això sí, les més jovenetes sí que les han agafades, incloent-hi la germana d’una de les dirigents).

En aquests moments estan en tractes, particularment no sé com acabarà la història, però, malauradament, sí sé com ha començat. Tampoc sé les raons que han esgrimit per defensar-ho, però les podem quasi que aventurar.

M’he assabentat que es tracta d’un esplai privat però que utilitza recursos municipals i està subvencionat pel propi ajuntament.

El que més m’ha dolgut és que una de les persones de l’equip directiu, és una ex alumna meva d’un curs de directors celebrat recentment.

Això és una discriminació clara entre persones, per a mi no hi ha dubte.

“És que no seguiran el nostre ritme”, diuen... i m’assabento que estan atenent a nens i nenes a partir del 3 anyets!!

Excuses, però sobretot manca de visió.

Si es tracta d’un esplai que fa la seva tasca educativa al llarg de tot l’any de ben segur que hi ha tot un seguit de valors i dinàmiques que podrien haver transmès a aquestes dones en pràctiques, que haurien aprés un estil de treballar i uns valors que se suposa són bons i adequats per transferir a altres activitats d’entorns diferents al de l’esplai com per exemple és tot l’entorn escolar.


Rubèn Fornós Casares

Mai ningú no em va convidar

A Palamós, als anys 60, hi havia una patrulla escolta que conduïa en Bona, un gironí que estava a càrrec de la delegació de l’Olivetti d’aquesta població baixempordanesa. Crec que no podem parlar d’un agrupament escolta perquè durant molts anys es va reduir a aquella patrulla que tenia el seu cau al Museu.

Tot i que els meus amics de la infància formaven part d’aquella patrulla, jo no vaig entrar-hi mai a formar part d’ella, per dues raons.

La primera d’elles és que ningú em va convidar mai a fer-ho.

Jo sempre he estat una persona molt tímida. Els que em coneixen personalment se’n fan creus que pugui fer aquesta afirmació, però jo crec que per superar la meva timidesa me n’anava al cantó contrari. I com que diu la meva esposa que no tinc mesura, doncs, aleshores, tal vegada fora que em passava de rosca. Aquesta timidesa, quan era petit, feia que em mostrés molt prudent, “assenyat” que diria el meu pare, reprimint les meves emocions i desitjos.

També recordo a mossèn Plaja remenant-hi en aquesta patrulla que va ser l’antecessora de l’Agrupament Escolta Palamosí i tot i que amb aquest mossèn, ara ja difunt, hi vam tenir molta relació, tampoc se li va passar per la barretina convidar-me a formar part d’aquesta activitat que a mi, particularment, m’entusiasmava gràcies a la lectura de les aventures de la patrulla dels Castors que assíduament devorava al Cavall Fort. Aleshores, quan aquesta revista infantil es va editar per primer cop, el rector de la parròquia de Palamós, mossèn Agustí, s’hi va subscriure perquè els escolanets, dels quals jo en formava part, la poguéssim llegir.

Recordo que el meu germà Salvador i el seu company Conrad, que aleshores eren seminaristes, van passar a ser els responsables de la famosa patrulla d’escoltes palamosins. Va ser en aquesta època que vaig poder accedir al cau situat en una dependència del Museu, cau de la Costa Brava, el museu palamosí d’aleshores.

Allà barrejada entre un munt de pergamins dalt d’una prestatgeria s’hi trobava la Carta Pobla, el document fundacional de la vila de Palamós l’any 1279, compartint espai amb algun llum de petroli i algun estri de cuina que feien servir per a les acampades. Avui, sortosament i per la meva experiència, miraculosament, la Carta Pobla està ben restaurada, conservada i custodiada, crec que, a l’arxiu comarcal de la Bisbal d’Empordà.

Però jo vaig accedir al cau perquè un dia vaig acompanyar al meu germà, no pas perquè m’hi convidessin, com tampoc em van convidar a formar-hi part de l’esmentada patrulla.

Va passar el temps i en Prohias i en Castanys que remenaven el cul pel Casal de la parròquia, l’Associació de Famílies Cristianes de Palamós, pel que crec recordar també se’n van fer càrrec d’aquesta patrulla.

Un dia van anar d’acampada a peu de la Bell-.lloc i jo els vaig acompanyar tot el trajecte. Després, lògicament, em va tocar tornar a casa tot sol. Doncs, fins i tot en aquesta demostració desmesurada d’interès per les activitats d’aquests escoltes, que per altra banda no eren altres que els meus companys de colla de la meva infantesa, pubertat i adolescència... aquest és el període de temps que estic descrivint, doncs com deia, fins i tot en aquestes circumstàncies, tampoc ningú no em va convidar a entrar-hi.

Finalment, el germà de La Salle Carles Giol va traslladar la patrulla del cau del Museu al cau de ca’ls Hermanus després d’haver passat per la parròquia de Sant Joan. Res d’especial, jo continuava migrant d’una activitat que era, aleshores, selectiva per a un poblet de la costa com era Palamós.

No cal especificar que tampoc aleshores ningú em va convidar a entrar.

Al començament d’aquest escrit he esmentat que eren dues les raons principals per les quals jo no vaig entrar mai a formar part d’aquesta patrulla.

Crec que la primera raó ha quedat ben clara: ningú mai no em va convidar a entrar-hi.

Deixeu doncs que us desvetlli la segona raó: jo mai vaig demanar per entrar-hi!

Rubèn Fornós Casares

Sempre he pensat que per fer de professor s'ha d'estar al dia

Jo em vaig estrenar com professor dels cursos de monitors de lleure l’any 1990, d’això ja fa 19 anys.

Abans donava classes en una escola avui ja desapareguda que tenia la seu a Barcelona i una delegació a Girona, fèiem un curs de monitors l’any. Quan acabava el curs, com si s’hagués acabat per sempre la meva feina, destruïa molts dels esquemes i apunts que havia elaborat i que no eren pas pocs.

Quan el meu company de feina, en Jordi, es va incorporar a l’escola, l’any 1992, se’n va adonar d’això i m’ho va fer notar dient: “no veus quina quantitat d’energia gastes cada vegada tornant-ho a elaborar tot de nou” i jo li vaig respondre que d’aquesta manera m’obligava a estar al dia.

La veritat és que m’ha fet pànic sempre fer de professor que explica coses obsoletes i ja superades per altres més consistents. L’experiència però m’ha demostrat que això d’estar al dia, tal com ho concebia, és quelcom molt relatiu.

Amb el munt de teories que hi ha sobre l’aprenentatge, què vol dir estar al dia? Acceptar-ne unes o rebutjar-ne unes altres? O explicar-les totes, si som capaços de tenir aquests coneixements, i deixar que l’alumne triï?

Avui la concepció d’un professor ha canviat, el professor ja no és el sac de coneixements que els té tots, sinó que és un animador, un dinamitzador de l’aprenentatge on els alumnes són convidats a endinsar-se en un món que d’acord amb la “Teoria del sac” que en el seu dia ja vaig explicar, desconeixen o coneixen en la mateixa línia en que se’ls encamina o bé tot al contrari i que, en qualsevol dels casos, és beneficiós per engruixir el nostre sac de coneixements.

Avui, gràcies a internet, els coneixements hi són tots i al nostre abast. Hem de saber navegar , però. Cal que sapiguem contrastar les informacions i sempre anar a la font.

Jo particularment, tinc la sort de rebre molta informació a través de les memòries que els alumnes han de presentar de les seves pràctiques i que jo avaluo. Això em fa posar al dia i també estic al dia de quantes coses incoherents s’estan portant a terme a la realitat. Plantejament d’activitats que no tenen cap relació amb els objectius proposats. Tot un sac de bones intencions i prou. Però el que és més greu, activitats que no tenen cap nexe d’unió entre elles que no sigui el de passar el temps i tenir entretinguda la mainada... però clar, això forma part d’un altre tema d’estudi.

Ara estic parlant d’estar al dia.

Doncs bé, analitzant allò que s’està portant a terme a través de les memòries, les pròpies experiències dels alumnes que m’expliquen, les exigències de les empreses de serveis d’educació en el lleure, bàsicament, puc detectar quina és la demanda d’aquest sector, quins són els seus dèficits i marcar una trajectòria curricular que finalment quedarà reflectida en les meves classes.
Això però, també és el que no solament jo com professor faig, sinó la pròpia Escola l’Empordà porta a terme a nivell general. Per això, i quan encara érem delegació d’aquella escola de Barcelona vam començar a diferenciar-nos perquè vam basar l’aprenentatge del curs de monitors en dos eixos bàsics: la responsabilitat i la seguretat per un cantó i per l’altre el fet de que estem tractant amb persones.

La nostra és una escola dinàmica perquè l’engranatge que s’ha de moure per fer canvis és molt simple. Les decisions de l’equip directiu es poden portar a terme pràcticament d’immediat i això ens ajuda a estar al dia perquè no tenim la llosa d’haver de moure moltes peces.

Això també ens fa anar per endavant amb la dificultat d’haver de contrastar si allò que estem fent, la direcció que hem pres, és la correcta.

Ara per ara, la nostra major satisfacció és comprovar que el Pla de Qualificacions Professionals corrobora en un percentatge molt alt tot allò que estem fent, tot allò que havíem introduït...

Però la millor constatació és comprovar com els nostres alumnes surten ben preparats per afrontar el repte de l’educació en el lleure.

RUBÈN FORNÓS CASARES

Monitors per a la tercera edat

Rebo una trucada demanant-me si podríem signar un conveni de pràctiques.

Tot i que no calen aquests convenis ja que el nostre “Quadern del curs i de pràctiques” dels cursos de monitors i de directors de lleure deixa ben clar que l’alumne/a té l’assegurança com a tal alumne/a de la nostra escola durant el període de pràctiques i que per a que aquesta sigui efectiva l’única condició és que aquest ens comuniqui que farà aquestes pràctiques abans de començar-les.

Malgrat això, però, moltes empreses i entitats signen un conveni de pràctiques per a més seguretat, conveni per a un temps indefinit i general per acollir qualsevol alumne/a de la nostra escola.

Doncs bé, al què anàvem, rebo la trucada i els dic que m’enviïn un correu electrònic demanant-m’ho per, d’aquesta manera, poder-lo omplir i fer-lo arribar signat.

Tot anava bé fins al final de tot on m’assabento que estic parlant amb una residència de la tercera edat.

“Perdoni”, dic al meu interlocutor, “crec que hi ha un error, ja que nosaltres som una escola de monitors i directors de lleure infantil i juvenil”, i vaig remarcar això d’infantil i juvenil.

La meva sorpresa va ser quan em va respondre que ja ho sabia, que per això trucava, que des de feia temps allà només es contractaven monitors sortits de la nostra escola: “és que ens els formeu molt bé i són els que ens funcionen millor”, em va dir.

Jo, naturalment, vaig deixar molt clar que, ara per ara, no era permès fer les pràctiques en una residència de la tercera edat.

Aquesta és l’anècdota, però aquesta anècdota ens diu moltes coses.

Si en els cursos de monitors s’expliqués l’especificitat de la tercera edat, de la mateixa manera que expliquem l’especificitat de l’adolescència, què més hauríem d’introduir per formar monitors per a la tercera edat?

L’àvia de la meva dona, la Lola, acaba de fer 102 anys d’edat i està a la residència Sant Jordi de Celrà. Allà he vist les activitats que els hi fan fer.

Quina diferència hi ha en les d’un casal o esplai?

Adaptades, naturalment, de la mateixa manera que s’han d’adaptar les activitats als diferents col·lectius d’usuaris i al context.

Intentem aplicar el model integral del lleure a la tercera edat?


Objectiu global, que els usuaris s’ho passin bé.

Passar-s’ho bé tenint en compte de protegir-los d’ells mateixos. Una persona gran s’ho pot passar bé sortint sola a passejar, però pot prendre mal o desorientar-se perquè potser no té totes les seves facultats, per tant si això passés acabaria no passant-s'ho bé i som els seus cuidadors, els seus monitors els qui hem de vetllar perquè això no passi, l’hem de protegir d’ell mateix.


Estar ben atesos
Persones que necessiten portar a terme les seves necessitats biològiques com qualsevol persona, amb la característica individual de cadascuna d'elles com a la resta del món. Persones que des del punt de vista de l'alimentació, la higiene, la comoditat, en definitiva la salut, necessiten l’atenció adequada.


Activitats adequades

Que les activitats en les que participen siguin adequades, tant per la seva edat com pel context en el qual es desenvolupen. Activitats adequades tenint en compte el col·lectiu en general i les individualitats que conformen aquest col·lectiu i contextualitzades en el sentit que no pixin fora de test.


Tracte humà
Persones de la tercera edat que han de ser tractades com a persones, sempre i sense excepció, d’acord amb el manual de com es tracten les persones, la Declaració universal dels drets humans de l’ONU. Sense excepció, fins i tot un malalt mental té els seus drets com a persona, i la seva llibertat fins allà on pugui exercir-la.


Qualitat pedagògica

Les activitats que se’ls hi faci han de tenir un sentit i fins tots uns objectius pedagògics educatius basats sobretot en la convivència i el respecte entre persones, però també de desenvolupament personal, de manteniment i d’evitació del deteriorament de les facultats humanes. Aquí és on es valora la qualitat dels programes que es porten a terme, si responen a necessitats educatives reals o només tenen una funció de passar l’estona en el sentit de cobrir l’expedient.


Activitats divertides

Aquestes persones les malalties, la vellesa, la separació de la seva rutina a la que estaven acostumades quan vivien soles, el viure en comunitat en un entorn nou i estrany, habituar-se a horaris nous i sobretot a unes normes en les que elles no han participat a la seva elaboració, en alguns d’aquests aspectes o en tots ja se’ls hi fa prou difícil superar el dia a dia perquè a més se’ls faci propostes d’activitats avorrides, poc interessants i gens motivadores. Les activitats els hi ha d’agradar i s’han de divertir fent-les i això s’aconsegueix motivant-les i centrant el seu interès en fer participar d’aquestes activitats.


Activitats ben gestionades i segures

Finalment, les activitats han d’estar ben gestionades i han de ser segures, tant des d’un punt de vista col·lectiu com des d’un punt de vista individual.


El model integral del lleure és perfectament aplicable a la tercera edat?, i tant que sí.

Aquest fet del que estem parlant m’ha fet replantejar de nou la definició de lleure ampliant-ne el seu àmbit d’actuació, per què no?

Una altra cosa és que la llei ho vegi o ho contempli d’aquesta manera.

Tot just ara, si s’aprova la Llei d’educació de Catalunya, serà reconeguda en l’àmbit legal una realitat que fa molts anys que existeix, el fet que dins l’àmbit escolar i fora de l’horari lectiu, tot el que s’hi fa és lleure.

El món real va sempre per davant de la legislació, i amb tot això que parlem hi ha la realitat del lleure en la tercera edat que l’hauríem de separar de les activitats de recuperació de determinades malalties però que se’ns podria fer difícil diferenciar quan es tracta d’activitats de lleure o d’activitats preventives, com ara les que es poden fer per exercitar el cervell en la prevenció de l’Alzeimer.

La realitat és que hi ha monitors/es i directors/es de lleure formats per la nostra escola que han trobat la seva sortida professional en el món de la tercera edat aplicant-hi els coneixements que els hi hem proporcionat.

Ara, encara, la professió de monitor/a i director/a de lleure és emergent i per tant està lluitant per trobar el seu àmbit d’aplicació i quan més ampli sigui aquest més possibilitats tindrà el professional de trobar feina.

Potser algun dia aquest títol no portarà el qualificatiu d’activitats infantils i juvenils i serà simplement monitor i director de lleure!

Rubèn Fornós i Casares