L’Eva, la meva filla, que estava embarassada ja del que seria el seu tercer fill va dir que no faria més classes fins al curs vinent perquè estava a punt de parir.
Així és que la meva dona la substituïa.
Paral·lelament havia començat el curs de monitors i el de directors a Sant Feliu de Guíxols i estàvem acabant el de directors de Girona. Amb quatre cursos a la vegada teníem un xic complicat fer combinacions de professors i el 16 de maig vaig demanar a l’Eva si podia anar a fer classes, la tarda del divendres, a Sant Feliu.
- “En Jordi t’hi durà amb el cotxe ja que ell dóna classes als directors” li vaig dir per tranquil·litzar-la
A la classe, l’Eva com sempre va fer cantar als alumnes. Estava més nerviosa del compte i va haver d’anar corrent al lavabo.
Estava trencant aigües.
En Jordi la va dur directament a l’Hospital de Palamós, pel que sembla estava més nerviós ell que ella.
El cotxe va quedar xop i per un moment es va plantejar si és que no havia de parar a Platja d’Aro.
Jo a Girona sense assabentar-me de res.
Cap a les 10h del vespre en Jordi em truca i m’explica que ha deixat l’Eva a l’Hospital. Jo ja estava anant cap a Palamós i hi vaig anar directe.
Aquesta vegada a l’Hospital estava sol.
L’Eva ja havia parit i no la trobava, l’habitació estava buida i pel que sembla encara estava al paritori.
Amb ella el seu home, l’Arnau, que com que la seva família viu a un poblet del Pirineu a Tavascan, es trobava a cinc hores de viatge. I la meva dona, la Lídia, estava a casa amb les dues meves netes, l’Àfrica i la Sheila.
Tot d’una es va obrir l’ascensor i vaig veure l’Eva que portava en braços a en Josep, un nen molt petit que em va fer recordar la Sheila quan va nèixer.
L’Arnau i l’Eva es van fer un petó i van prendre possessió de l’habitació.
- Papa (em va dir l’Eva) ha estat emocionant, me l’he tret jo mateixa!
L’Eva va agafar pel seu compte l’infermera i li va dir que volia marxar a casa. Ella li va contestar que això no era possible.
L’endemà quan vaig anar a l’Hospital per veure’ls em van dir que ja estaven fora.
Quan vaig veure en Josep de nou semblava que el conegués de tota la vida i fins tot aquell nom que em resultava tan estrany per a ell, li esqueia bé. Em vaig adonar que també l'estimava molt.
Rubèn Fornós i Casares
