Les claus de la qualitat del lleure educatiu

Aquest estiu moltes mares i pares decidiran que les seves filles i fills participin en alguna de les moltes ofertes que hi ha de lleure educatiu a casa nostra.

Sovint, quan comprem un cotxe, o ens decidim per la prestació d’un servei qualsevol, comparem preus i qualitat i de vegades allò que més ens importa és la qualitat d’allò que adquirim.

Sovint també moltes mares i pares fan el mateix quan apunten en un casal o colònies a les seves filles i fills, però, malauradament, no tots tenen un barem amb el qual poder mesurar la qualitat.

Permeteu-me doncs que m’atreveixi a donar-vos unes pistes per poder mesurar la qualitat d’aquells centres o institucions de lleure educatiu on porteu les vostres filles i fills.

Fonamentalment, haurem de valorar l’atenció que se’ls hi dóna en funció de les seves necessitats com a persones que estan en una etapa de creixement i que necessiten per al seu desenvolupament.

També haurem de valorar en quines activitats se’ls hi proposa participar, bàsicament que siguin adequades per a la seva edat.

I el tracte que reben com persones que són, sobretot persones en edat de creixement.

I que tot aquest conjunt d’activitats no sigui una barrija-barreja amb l’objectiu principal de passar el temps, sinó que respongui a un perquè que els hi doni sentit i les justifiqui, que és la base de la qualitat pedagògica.

Que totes aquestes activitats responguin als interessos de les nostres filles i fills i que siguin motivadores, en definitiva que siguin divertides.

I sobretot, que el pas de les nostres filles i fills per les activitats de lleure educatiu sigui un pas segur on es vetlli per la seva integritat i des d’on tots els agents implicats actuïn amb responsabilitat.

Claus bàsiques de la qualitat que bé prou m’escarrasso a inculcar a les monitores i monitors que formem.

Rubèn Fornós i Casares

Una etapa més

Aquesta setmana passada m’he acomiadat dels teleespectadors de Canal 12 Televisó Baix Empordà, antiga TV Palamós.

Han estat 2 anys i 3 mesos que setmana a setmana he sortit a la petita pantalla introduïnt-me a un munt de llars, sobretot palamosines, sense demanar permís.

Al començament, anava a gravar als estudis de TV Palamós, però ben aviat vam pactar amb en Miquel Figueres, el director d’aquesta tele que vingués a gravar a La Proa.

Això ha estat la clau que aquesta intervenció meva en aquest mitjà de comunicació hagi durat tant de temps.

Els que m’heu vist alguna o altra vegada sabeu que no he acabat mai amb un simple bona nit o un adéu-siau, cada vegada he intentat posar-hi un toc d’humor. La meva dona diu que sóc cínic, però jo em considero una persona amb bon humor, sigui com sigui, sóc com sóc.

La intervenció més simpàtica va ser la que vaig aparèixer amb la meva nèta Àfrica (aleshores tenia 3 anys). Quan en Miquel es va presentar a filmar a La Proa i jo estava fent d’avi. Vaig optar per explicar-li les notícies a ella. El bo del cas és que ella m’anava fent preguntes que jo li anava contestant.

En cada programa he intentat seguir exactament les instruccions d’en Miquel, però a l’inrevés de com me les deia. (aquest és el cinisme a què es refereix la meva dona i aquest és el meu tarannà rebeld). Això m’ha provocat discussions i crits de bon rotllo amb el Director d’aquesta televisió, però al final va entendre que la meva intervenció en aquest mitjà era molt personal i, o l’acceptava o em fotia una patada al cul.

D’això ja se’n va adonar ben aviat, ja que quan s’emprenyava em feia repetir la gravació i això era molt car en temps, i ell no en disposava.

Jo tampoc, però no li ho vaig fer saber mai... o quasi mai.

L’estiu passat em va demanar fer un programa d’entrevistes i vam fer un experiment que va acabar amb 60 entrevistes que feia com xurros...

Però tot s’acaba, i la meva etapa televisiva també.

Rubèn Fornós i Casares

La meva discapacitat

Quan era petit i anava a Ca’ls Hermanus a Palamós em van fer el primer test psicotècnic de la meva vida. Aleshores, jo estava als inicis del Batxillerat Elemental, no sé ben bé a quin curs. Van cridar al meu pare per donar-li els resultats però jo no vaig saber mai què li van dir exactament.

El que sí sé, és que em va animar molt amb tot allò que destacava i va minimitzar aquelles altres coses en les que no destacava tant.

La meva sorpresa va ser quan, ara fa poc, la meva dona que és especialista en reeducacions escolars va trobar aquest test psicotècnic i em va fer adonar de la meva disminució psíquica en la capacitat de llenguatge que calculat en percentil no arribava al 22%.

Jo senzillament no recordo haver viscut cap drama a casa meva, però sí que recordo al meu pare incitant-me a llegir i a escriure i motivant-me per les redaccions que feia que me les feia llegir en veu alta a ell i a la meva mare, i felicitant-me cada vegada i fent-me sentir orgullós del què feia... i jo que m’ho creia.

I així vaig anar creixent estimulat, animat i valorat per les persones que m’és m’estimava i m´és m’estimàven, sense sospitar, ni que fos de lluny, que jo era el centre d’una atenció especial per a un nen discapacitat en qüestions de llenguatge.

Més endavant, just abans de marxar de Ca’ls Hermanus, a quart de Batxillerat, un altre test psicotècnic deia ben clarament que difícilment podria seguir estudis superiors, però el meu pare sempre em va animar a estudiar tot i que mai em vaig sentir pressionat per fer-ho.

Eren altres temps i les oportunitats eren molt escasses, però jo vaig ser un privilegiat que va tenir per part del meu pare una “educació especial”.

Rubèn Fornós i Casares

Unes persones meravelloses

Aquest passat divendres vaig assistir al dinar de fi de curs del PTT (Pla de Transició al Treball) de Palamós en la meva qualitat de professor “expert” (col·laborador o extern, que en diuen).

Amb aquest ja són tres els cursos acadèmics que he viscut l’experiència de tenir alumnes que estan realitzant aquests mòduls del Pla de Garantia Social amb la finalitat d’inserir-se en el món del treball o bé reenganxar-se en el pla educatiu que en el seu dia no van poder o no van voler seguir.

Val a dir que per a mi ha estat una experiència per la qual hagués arribat a pagar si quan m’ho van proposar ho haguessin plantejat exactament a l’inrevés de com m’ho van plantejar.

Jo estic acostumat a tractar amb joves des de diferents vessants, però sobretot el del lleure educatiu. A partir dels 18 anys, és a dir, en els cursos oficials de Monitores i Monitors et trobes amb una gran dispersió d’alumnat, ja que no hi ha una condició d’accés acadèmic. Així doncs et trobes amb universitàries i universitaris i amb alumnes que van penjar els seus estudis a mig camí. No passa el mateix però, amb joves de setze i disset anys, ja que en el món del lleure aquests solen ser aquells que s’han adaptat bé al model educatiu.

Em faltava doncs en aquesta franja d’edat l’experiència amb aquests altres joves que per una raó o altra no s’han adaptat al nostre model d’escola, i aquesta l’he trobat precisament en les alumnes del PTT.

Experiència que per cert, enguany, ha estat molt gratificant.

He hagut d’adaptar-me més que mai a unes circumstàncies “diferents” que m’han ajudat a interpretar el món del jovent des d’una altra òptica, a la vegada que he descobert en la seva rebeldia i la seva submissió, la seva joventut i la seva maduresa, la seva comprensió i la seva intolerància, el seu esforç i el seu passotisme... sobretot, a unes persones meravelloses.

Rubèn Fornós i Casares