Drogues, sexe i...

A finals de novembre vaig assistir a la sala polivalent de La Gorga, a Palamós, a la presentació d’un programa educatiu de prevenció del consum del cànnabis promogut per Promoció i Desenvolupament Social amb el suport del Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya.

L’acte està enfocat amb un objectiu doble, al meu entendre, per un cantó sensibilitzar sobre aquest tema als educadors i per l’altre, l’específic, d’explicar en què consisteix l’esmentada campanya.

Vaig poder constatar que estic al dia en quant a coneixements pel que fa al consum de cànnabis.

De fet no es va dir res de nou que no hagués publicat en el reportatge que sobre aquest tema vaig fer per al diari La Proa, ara ja fa uns anys. Tot igual, menys les dades estadístiques, més actualitzades i, sobretot, més alarmants. Per dues raons: perquè ha baixat considerablement l’edat d’iniciació al consum del cànnabis a Catalunya i perquè també han pujat el nombre de consumidors.

Pel que fa al programa, va destinat a joves de 13 a 14 anys i específicament tracta d’informar sobre el cànnabis i els seus efectes, augmentar la percepció de risc associada al seu consum, analitzar tòpics i falses creences i els factors que incideixen en les decisions que prenen els joves que fan que es posin o no a fumar cànnabis, conscienciar sobre la influència de les pressions externes i facilitar estratègies per fer-hi front i, finalment, facilitar pautes per prendre decisions autònomes i informades.

I l’endemà d’això, me’n vaig anar a Barcelona a assistir a les II Jornades Formatives organitzades per l’Associació Fada sobre la Discapacitat Intel·lectual, Educació Sexual i Abús Sexual que es van fer a la Casa del Mar de la capital catalana.

Tot i que vaig sortir a dos quarts de set del matí, la retenció de la Ronda Litoral deguda a un accident em va fer arribar quan l’acte ja s’havia inaugurat per la presidenta de l’organització, Vicky Bernardet.

A mig matí una pausa per fer un cafè i una trucada al meu company Jordi. La conversa que vaig tenir amb ell no la publico perquè és del tot indecent. Només diré que em vaig limitar a llegir-li cites textuals fora de context i quan el vaig ben escandalitzar, només aleshores, les vaig contextualitzar i es va quedar un xic més tranquil. Però, la veritat, i el que a mi m’entristeix, és que si jo publiqués tot el que es va dir, perfectament contextualitzat, molts dels qui llegiu això també us escandalitzaríeu.

No és fàcil parlar de les PDI (Persones Discapacitades Intel·lectuals) i molt menys encara del seu dret a viure i gaudir de la sexualitat.

En aquestes jornades no solament vaig poder reflexionar sobre una realitat que hi és encara que l’amaguem, sinó que també vaig poder conèixer de prop professionals que s’estan enfrontant al problema quotidianament. I tot i que amb en Jordi, primer li vaig fer la brometa de frivolitzar, després hi hem reflexionat plegats i hem pogut constatar que estem a les beceroles d’una educació sexual per a persones discapacitades... com no ho hem d’estar-hi, si pràcticament l’educació sexual no es dóna ni a les persones considerades “normals”.

Es van dir moltes coses, però em quedo amb la reflexió de Javier Gómez Zapiain, professor titular de Psicologia de la Sexualitat de la Universitat del País Basc, referida al fet sexual com inherent a la persona humana i per tant com un dret que tampoc es pot negar a les persones discapacitades. També vaig trobar molt interessant la seva interpretació de l’acte sexual com un acte d’inclinació (ell en castellà en diu apego) vers la persona estimada i no solament de gaudi, i en aquest sentit el mesurava per la necessitat que hi hagi la màxima extensió de pell en contacte amb la de la persona vers la que hi tenim aquesta dependència.

Quan vaig arribar a casa la meva dona, la Lídia, em digué: “Deu ni do quina setmana que portes Rubèn: drogues, sexe i ara només et falta el rock and roll!”

Rubèn Fornós i Casares

En Quim, encara ara, em sorprèn!

A Quim Díaz el vaig conèixer ara farà 10 anys.

Es va apuntar al primer curs de monitors especialitzats en menjadors escolars.

Tenia una empresa de serveis de lleure entre els quals hi havia el servei de monitoratge de menjadors escolars, i tal com va manifestar aleshores, volia estar al dia.

No vam trigar a fixar-nos en ell, ni tampoc a integrar-lo dins l’equip de professors de l’Escola l’Empordà.

En Quim és guixolenc, però feia poc havia vingut de Madrid on els seus pares s’hi van anar a viure per motius professionals. És llicenciat en Història i ha publicat llibres temàtics relacionats amb la història local guixolenca. Va fer el curs de Director de Lleure a la comunitat de Madrid, un curs que quasi triplica en nombre d’hores el que es fa aquí a Catalunya i es va haver de buscar la vida realitzant un munt de cursets monogràfics per complir amb el còmput d’hores. Malgrat tot, li vam haver de convalidar els estudis per obtenir el títol corresponent de la Generalitat.

Un dia, de cop per a mi perquè li desconeixia l’afecció, se’m va aparèixer com un expert en jocs de taula d’arreu el món. Aquesta activitat, compaginada amb una certa dèria col·leccionista dels jocs originals de cada país, li ha donat una aparença amb un cert sentit místic. Però res més lluny de la realitat, en Quim és abans que tot una persona pràctica...

I heu llegit bé, acabo de relacionar místic amb poc pràctic, i això ho deixo com apunt per a aquells lectors que tenen el vici de psicoanalitzar-me a través dels meus escrits.

Naturalment, aquest sentit pràctic d’en Quim va fer que ben aviat els jocs de taula d’arreu es convertissin en recursos per als monitors, que els hi proporcionava a través de les seves classes.

Un altre dia se li va despertar l’afecció per la fotografia i ja porta fetes dues exposicions a Sant Feliu de Guíxols.

Aquest Pont del Pilar, l’Escola l’Empordà l’ha passat a Lles de Cerdanya, a mig camí entre Puigcerdà i Andorra, on ens hi vam desplaçar cinc professors per impartir classes a alumnes d’uns cursos de Monitors i de Directors de Lleure que estem impartint a Barcelona. Donat que l’Alberg on estàvem allotjats, propietat de l’empresa que ens va contractar per fer aquests cursos, no va facilitar-nos cuiners, ens vam haver de buscar la vida alumnes i professors. I va ser en aquest context que en Quim ens va desvetllar que de més jove havia treballat a la cuina del Bulli, el famós restaurant d’en Ferran Adrià. De fet ja coneixíem aquesta altra dèria d’en Quim, la cuina, perquè té un blog a internet especialitzat en aquest art, però el desconeixíem de forma pràctica.

Així és que el divendres es va encarregar del nostre dinar i sopar.

Jo al·lucinava.

Per dinar: xips amb vinagreta de tomata i oliva, panini d’anxova i tomata a la crema d’alvocats, amanida de cecina i formatge de cabra i costelló de porc amb peres; i per sopar: enfilalls de mozzarela, arròs amb bolets al curry i la sala de soja amb maionesa, panini de tonyina i pernil dolç i croquetes de verdures i carn d’olla.

Al davant de tanta creativitat ens vam inventar un postre a base flocs de pasta de full de Martinet de Cerdanya amb xocolata amb el 70% de cacau.

També vam fer un brindis, això sí, un xic especial perquè tenim per norma no beure alcohol quan estem en context de curs, i els cinc professors vam brindar amb cinc ingredients diferents: aigua amb gas i sense gas, coca-cola normal, coca-cola zero, i llet.

La veritat és que a més d’aquest exemple de creativitat culinària, en Quim ens va sorprendre perquè tot això ho va fer equilibrat, bo i ben presentat i fins i tot ens va raonar el perquè de cada ingredient que havia utilitzat.

Per a mi, ha estat un curs accelerat de cuina que m’ha proporcionat una visió ben diferent del que coneixia fins ara.

Al vespre, quan ja crèiem que en Quim havia esgotat la seva capacitat de sorpresa en una mateixa diada, ens va fer un joc de mans d’aquells que et cauen els collons per terra i que ni tant-se-val intentes descobrir com s’ho ha fet, perquè quedes tan bocabadat que ets incapaç de reaccionar.

“És que em vaig apuntar a un curset de màgia”, va dir amb la mateixa senzillesa que el caracteritza.

Rubèn Fornós i Casares

benvinguda Sheila!

Aquest dimecres 4 d’octubre ha nascut la segona de les meves nétes, la Sheila.

Ha estat un dia estrany. Des de bon matí vaig anar a l’Hospital de Palamós, però en Sergi, l’home de la meva filla i pare de la criatura em va dir que la cosa anava per llarg i que en tot cas ja em trucaria.

Em van venir tot un seguit de records i emocions al cap. Cada part, diuen, és diferent. I en aquest cas he pogut ben constatar-ho.

Quan va néixer l’Àfrica, la seva germaneta, ara farà 5 anys, els dolors del part de la meva filla Eva els va patir a casa seva. Anava a l’Hospital i la feien tornar a casa, una i altra vegada, fins que li feia cosa anar-hi: “és que em tornaran a fer fora”, ens deia plorant. Quasi la vam haver d’obligar a tornar: “però no veus que pariràs al mig del passadís”, li dèiem.

El resultat va ser que des de que va entrar a l’Hospital fins que va parir l’Àfrica van passar tan sols 10 minuts.

Aquesta vegada, però, han estat 8 hores.

Vam coincidir els pares d’en Sergi i en Marc, el tiet de l’Eva, amb la meva dona Lídia i l’Àfrica. En això que pels volts de les dues de la tarda i després de molta estona sense saber res, veiem que surt l’Eva asseguda en una cadira de rodes, i va ser tanta la meva emoció que li vaig preguntar si ja havia parit.

Mare de Déu!, què vaig fer.

Es va aixecar d’una revolada i cridant em va preguntar si la collonava i que marxés de l’Hospital. El cel·lador corria al seu darrere demanant-li on anava. El pare d’en Sergi no hi entenia res, encara no sé si va quedar parat per la reacció de l’Eva o per la meva pregunta estúpida (apa que no es veia que encara tenia una panxa plena a punt d’explotar!).

Van continuar passant les hores i a tres quarts de sis de la tarda vam sentir els crits esfereïdors de l’Eva que sortien del quiròfan, separat d’allà on érem nosaltres per dues sales.

La Sheila acabava de néixer.

Una nena petiteta, molt petiteta, que havia avançat la seva arribada al món 20 dies, amb un pes de 2.200 gr, però també molt boniqueta i que vam veure per primer cop amorrada al mugró, xuclant-lo ja com un bebé expert.

“Papa, t’estimo molt, perdona’m”, van ser les primeres paraules de l’Eva. I després, un munt d’emocions: en Sergi bocabadat aguantant la seva filla en braços, l’Àfrica assegudeta al llit amb la seva mare i aprenent a agafar la seva germaneta, les expressions de les àvies i el seu sentit pràctic adonant-se de tot allò que li podria fer falta a l’Eva... i dos estaquirots que feien més nosa que servei: els avis.

Quan escric aquests ratlles han passat ja unes hores, i tot just m’he recuperat d’un seguit d’emocions barrejades amb una certa dosi de por de que alguna cosa pogués anar malament.

Ara, estic més tranquil, la família ha crescut i també la nostra felicitat.

Rubèn Fornós i Casares

Un exercici pràctic

Ja fa més d’un any vaig fer públic el Model Integral del Lleure. Bàsicament, es tracta d’un model que ajuda a entendre quins aspectes s’han de tenir en compte perquè els nens i les nenes que participen a les activitats de lleure educatiu s’ho passin bé. Presentat en forma circular, els aspectes d’aquest model són sis: atenció personal, adequació de les activitats, tracte humà, qualitat pedagògica, diversió i seguretat.
Actualment, estic impartint un Curs de Directors d’Activitats de Lleure a Figueres, i els hi he proposat un exercici basat en aquest model ben bé a inicis del curs.
L’exercici es basa en pensar quins aspectes ha de tenir en compte un director quan està al front d’una activitat de lleure educatiu i relacionar-la amb algun o alguns dels aspectes que conformen el Model Integral del Lleure.
La meva sorpresa ha estat quan cadascun dels grups –sis en total, compostos per cinc alumnes cadascun d’ells- han fet l’exercici exactament a l’inrevés, ja que els hi ha estat molt més fàcil partir de cadascun dels aspectes tractats en el Model i concretar aquelles tasques que s’hi deriven.
Però, no m’he sorprès solament per la unanimitat espontània per transgredir la norma metodològica del treball que els vaig posar, sinó pels resultats obtinguts, ja que –repeteixo- es tracta de l’inici del curs. Han anat apareixent la quasi totalitat dels elements del temari que es tracten en el Curs de Directors, i fins i tot enfocaments complementaris originals. I això m’ha omplert de satisfacció perquè l’enunciat del Model Integral del Lleure m’ha demostrat que s’ha convertit en una potent eina de reflexió i de treball metodològic.
Fins ara, l’exercici que em limitava a posar implicava fer una comparació dels aspectes del Model amb el temari del curs i amb això acabava demostrant que aquest temari estava sincronitzat amb el model proposat. Amb el canvi realitzat, a més de demostrar-me que els alumnes tenen una eina potent de treball per arribar a resultats pràcticament equivalents i, tal vegada, qualitativament superiors, he passat de proposar un exercici purament teòric a un altre eminentment pràctic.

RUBÈN FORNÓS CASARES

Valorar els riscos

L’accident del Metro de València ha estat un altre motiu de reflexió i de sentiments de solidaritat amb les víctimes del mateix i els seus familiars.

Un accident que diuen que es podria haver evitat.

Cada vegada, sortosament, les mesures de seguretat s’estan prenent en tots els àmbits de la vida. Això sí, en alguns més que en altres. Malgrat tot, la gran majoria no hem estat educats en la cultura de la seguretat.

Encara ara hi ha qui es queixa, i ho fa davant dels més petits, pel fet d’haver-se de posar el cinturó de seguretat.

Les empreses contracten els serveis d’un pla de prevenció de riscos com una obligació imposada per llei i amb la mentalitat de fer el mínim possible per estalviar-nos el màxim.

I aquesta manca de cultura fa que deixem als nostres fills en mans de la providència quan participen en determinades activitats de lleure o esportives, deixats a la mà de ves a saber qui...

I per contrapartida hi ha qui valora excessivament els riscos, com ara aquells que deixen de menjar pollastre per por a la grip aviar perquè s’ha detectat un cas ves a saber on, però que continuen bevent i agafant el cotxe sense ser conscients que la probabilitat d’un accident és molt més elevada.

Finalment, hi ha totes aquelles persones, com les víctimes de l’accident de València, que posen la seva integritat en mans dels altres, confiades que es prenen les mesures adequades i que acaben pagant les conseqüències.

La cultura del risc s’ha d’ensenyar a les escoles i s’ha de practicar des de ben petit, i tots plegats hauríem d’aprendre a valorar els riscos amb coneixement de causa.

Vagi també la nostra solidaritat amb les víctimes de València.

Rubèn Fornós i Casares

Per què em sento tan malament?

Javier Cárdenas ha portat al cine la pel·lícula FBI (Frikis Buscan Incordiar) que ha escrit i dirigit ell personalment.

La pel·lícula està formalment molt ben estructurada i juga amb la ficció i la realitat fonent-la.

Bàsicament però, es tracta de fer putades a famosos, que ell anomena frikis: "FRIKI: adj. Adaptación del término anglosajón freak. Más conocido como cabrío hispano o friki ibérico. De larga tradición en el imaginario español. Antes le corrían a gorrazos en el pueblo, y ahora le ponen la alfombra roja, le dedican calles y estatuas ecuestres. Habita en los platós de televisión y siempre está al acecho esperando una oportunidad para atacar en directo. Conforma el nuevo star-system español".

I efectivament, d’això va la pel·lícula, una trama policíaca que en clau d’humor et va ensenyant diverses putades fetes a Juan Miguel, Paco Porras, Encarni, Josmar, la Pitonisa Lola i Arlekin. Tots ells personatges coneguts dels platós de televisió, d’aquesta televisió que malauradament s’ha posat de moda, que ningú no reconeix veure, però que tothom sap de què va.

Jo no m’ho passo bé veint les putades (utilitzo aquesta paraula perquè així és com defineixo les bromes pesades) que es fan, riure’s a costa dels altres és una cosa que sempre m’ha dolgut. És el mateix que un dia vaig escriure sobre el programa Sis a traïció de TV3. Ho sento però no el continuo trobant correcte, i ara encara menys, havent substituït els fins particulars per fins socials, és a dir destinant els premis a ONG’s escollides pels participants, que per cert són “famosos” televisius. Ha canviat la forma, però l’essència és la mateixa, guanya qui diu mentides, qui enganya, qui posa paranys... en definitiva qui traïeix.

Com alguns jocs d’ordinador on els protagonistes (amb els quals t’hi has d’identificar necessàriament si vols guanyar o simplement jugar) estan desprovistos de qualsevol moral.

Ho sento, però tot això em fa sentir molt malament.

Rubèn Fornós i Casares

Les claus de la qualitat del lleure educatiu

Aquest estiu moltes mares i pares decidiran que les seves filles i fills participin en alguna de les moltes ofertes que hi ha de lleure educatiu a casa nostra.

Sovint, quan comprem un cotxe, o ens decidim per la prestació d’un servei qualsevol, comparem preus i qualitat i de vegades allò que més ens importa és la qualitat d’allò que adquirim.

Sovint també moltes mares i pares fan el mateix quan apunten en un casal o colònies a les seves filles i fills, però, malauradament, no tots tenen un barem amb el qual poder mesurar la qualitat.

Permeteu-me doncs que m’atreveixi a donar-vos unes pistes per poder mesurar la qualitat d’aquells centres o institucions de lleure educatiu on porteu les vostres filles i fills.

Fonamentalment, haurem de valorar l’atenció que se’ls hi dóna en funció de les seves necessitats com a persones que estan en una etapa de creixement i que necessiten per al seu desenvolupament.

També haurem de valorar en quines activitats se’ls hi proposa participar, bàsicament que siguin adequades per a la seva edat.

I el tracte que reben com persones que són, sobretot persones en edat de creixement.

I que tot aquest conjunt d’activitats no sigui una barrija-barreja amb l’objectiu principal de passar el temps, sinó que respongui a un perquè que els hi doni sentit i les justifiqui, que és la base de la qualitat pedagògica.

Que totes aquestes activitats responguin als interessos de les nostres filles i fills i que siguin motivadores, en definitiva que siguin divertides.

I sobretot, que el pas de les nostres filles i fills per les activitats de lleure educatiu sigui un pas segur on es vetlli per la seva integritat i des d’on tots els agents implicats actuïn amb responsabilitat.

Claus bàsiques de la qualitat que bé prou m’escarrasso a inculcar a les monitores i monitors que formem.

Rubèn Fornós i Casares

Una etapa més

Aquesta setmana passada m’he acomiadat dels teleespectadors de Canal 12 Televisó Baix Empordà, antiga TV Palamós.

Han estat 2 anys i 3 mesos que setmana a setmana he sortit a la petita pantalla introduïnt-me a un munt de llars, sobretot palamosines, sense demanar permís.

Al començament, anava a gravar als estudis de TV Palamós, però ben aviat vam pactar amb en Miquel Figueres, el director d’aquesta tele que vingués a gravar a La Proa.

Això ha estat la clau que aquesta intervenció meva en aquest mitjà de comunicació hagi durat tant de temps.

Els que m’heu vist alguna o altra vegada sabeu que no he acabat mai amb un simple bona nit o un adéu-siau, cada vegada he intentat posar-hi un toc d’humor. La meva dona diu que sóc cínic, però jo em considero una persona amb bon humor, sigui com sigui, sóc com sóc.

La intervenció més simpàtica va ser la que vaig aparèixer amb la meva nèta Àfrica (aleshores tenia 3 anys). Quan en Miquel es va presentar a filmar a La Proa i jo estava fent d’avi. Vaig optar per explicar-li les notícies a ella. El bo del cas és que ella m’anava fent preguntes que jo li anava contestant.

En cada programa he intentat seguir exactament les instruccions d’en Miquel, però a l’inrevés de com me les deia. (aquest és el cinisme a què es refereix la meva dona i aquest és el meu tarannà rebeld). Això m’ha provocat discussions i crits de bon rotllo amb el Director d’aquesta televisió, però al final va entendre que la meva intervenció en aquest mitjà era molt personal i, o l’acceptava o em fotia una patada al cul.

D’això ja se’n va adonar ben aviat, ja que quan s’emprenyava em feia repetir la gravació i això era molt car en temps, i ell no en disposava.

Jo tampoc, però no li ho vaig fer saber mai... o quasi mai.

L’estiu passat em va demanar fer un programa d’entrevistes i vam fer un experiment que va acabar amb 60 entrevistes que feia com xurros...

Però tot s’acaba, i la meva etapa televisiva també.

Rubèn Fornós i Casares

La meva discapacitat

Quan era petit i anava a Ca’ls Hermanus a Palamós em van fer el primer test psicotècnic de la meva vida. Aleshores, jo estava als inicis del Batxillerat Elemental, no sé ben bé a quin curs. Van cridar al meu pare per donar-li els resultats però jo no vaig saber mai què li van dir exactament.

El que sí sé, és que em va animar molt amb tot allò que destacava i va minimitzar aquelles altres coses en les que no destacava tant.

La meva sorpresa va ser quan, ara fa poc, la meva dona que és especialista en reeducacions escolars va trobar aquest test psicotècnic i em va fer adonar de la meva disminució psíquica en la capacitat de llenguatge que calculat en percentil no arribava al 22%.

Jo senzillament no recordo haver viscut cap drama a casa meva, però sí que recordo al meu pare incitant-me a llegir i a escriure i motivant-me per les redaccions que feia que me les feia llegir en veu alta a ell i a la meva mare, i felicitant-me cada vegada i fent-me sentir orgullós del què feia... i jo que m’ho creia.

I així vaig anar creixent estimulat, animat i valorat per les persones que m’és m’estimava i m´és m’estimàven, sense sospitar, ni que fos de lluny, que jo era el centre d’una atenció especial per a un nen discapacitat en qüestions de llenguatge.

Més endavant, just abans de marxar de Ca’ls Hermanus, a quart de Batxillerat, un altre test psicotècnic deia ben clarament que difícilment podria seguir estudis superiors, però el meu pare sempre em va animar a estudiar tot i que mai em vaig sentir pressionat per fer-ho.

Eren altres temps i les oportunitats eren molt escasses, però jo vaig ser un privilegiat que va tenir per part del meu pare una “educació especial”.

Rubèn Fornós i Casares

Unes persones meravelloses

Aquest passat divendres vaig assistir al dinar de fi de curs del PTT (Pla de Transició al Treball) de Palamós en la meva qualitat de professor “expert” (col·laborador o extern, que en diuen).

Amb aquest ja són tres els cursos acadèmics que he viscut l’experiència de tenir alumnes que estan realitzant aquests mòduls del Pla de Garantia Social amb la finalitat d’inserir-se en el món del treball o bé reenganxar-se en el pla educatiu que en el seu dia no van poder o no van voler seguir.

Val a dir que per a mi ha estat una experiència per la qual hagués arribat a pagar si quan m’ho van proposar ho haguessin plantejat exactament a l’inrevés de com m’ho van plantejar.

Jo estic acostumat a tractar amb joves des de diferents vessants, però sobretot el del lleure educatiu. A partir dels 18 anys, és a dir, en els cursos oficials de Monitores i Monitors et trobes amb una gran dispersió d’alumnat, ja que no hi ha una condició d’accés acadèmic. Així doncs et trobes amb universitàries i universitaris i amb alumnes que van penjar els seus estudis a mig camí. No passa el mateix però, amb joves de setze i disset anys, ja que en el món del lleure aquests solen ser aquells que s’han adaptat bé al model educatiu.

Em faltava doncs en aquesta franja d’edat l’experiència amb aquests altres joves que per una raó o altra no s’han adaptat al nostre model d’escola, i aquesta l’he trobat precisament en les alumnes del PTT.

Experiència que per cert, enguany, ha estat molt gratificant.

He hagut d’adaptar-me més que mai a unes circumstàncies “diferents” que m’han ajudat a interpretar el món del jovent des d’una altra òptica, a la vegada que he descobert en la seva rebeldia i la seva submissió, la seva joventut i la seva maduresa, la seva comprensió i la seva intolerància, el seu esforç i el seu passotisme... sobretot, a unes persones meravelloses.

Rubèn Fornós i Casares

Pa amb Nocilla

Durant dues setmanes cada dia de les 7h a les 10h del vespre de dilluns a dijous, estic impartint un Curs d’Iniciació en el Lleure a Banyoles, assistit per altres professors de l’Escola l’Empordà.

Aquest curs ha estat organitzat per Serveis Socials de l’Ajuntament de la capital del Pla de l’Estany i inicialment es va enfocar per al col·lectiu immigrant, sobretot marroquí.

La necessitat de normalització i d’integració d’aquest col·lectiu ha obligat als organitzadors a plantejar-se la necessitat de convocar un curs obert a tots els joves de Banyoles on el resultat és que es barregen tant joves immigants com autòctons.

El segon dia de classe els vaig demanar que ensenyessin una cançó que recordessin de quan eren petits i els nois del col·lectiu marroquí ens van ensenyar una joia de cançoneta que més o menys traduïda ve a dir:

“pinto al papa / pinto a la mama / amb molts colors / amb molts colors / pinto una bandera / dalt d’una muntanya / sóc un artista / sóc un artista”.

Tenim la tendència a tractar aquest tema de la immigració des del punt de vista multicultural i això fa més mal que bé.

Organitzem festes interculturals però bona part d’elles no saben sortir-se’n del model multicultural, exòtic... proteccionista.

I això, ho hem tingut molt en compte en aquest curs, com quan se’ns va proposar fer un berenar comunitari per al final de curs on cadascú portés algun element típic de cada país i em vaig veure obligat a intervenir fent la reflexió: estem treballant la interelació del treball d’equip, proposem-los de fer un berenar comunitari, però que cada equip s’espabili portant allò que cregui convenient, sigui un berenar típic gambià, marroquí, català o deicideixin anar al super a comprar pa amb Nocilla.

Rubèn Fornós i Casares

Aprenentatge i motivació

A casa tenim un ordinador familiar que faig servir conjuntament amb la meva dona i la meva néta de 4 anys, l’Àfrica.

Jo tinc molt clar que per aprendre s’ha de remenar.

En el meu cas, la més sonada la vaig fer l’any 1997 quan vaig comprar el meu primer PC. Jo era dels pocs que féiem servir l’Apple. El vaig comprar a l’Hipercor, en un pla de pagaments a terminis, i quan me’l van portar a casa la primera cosa que vaig fer va ser formatejar-lo. Vaig pensar: si me’n surto tindré molt de guanyat, i si no, sempre els hi podrè preguntar què collons m’han venut.

Me’n vaig sortir.

Així doncs, no us estranyi que el deixi lliurement a la meva nèta.

El ratolí el va aprendre a fer anar, ara ja fa quasi un any, amb un joc que havia de colocar el mobiliari d’una habitació al seu gust. No va calguer ensenyar-li res, la motivació per fer una cosa que entenia a la perfecció (com ara que el coixí va a la capçalera del llit) va ser el centre d’interès que aprengués la tècnica d’arrossegar, deixar anar i escollir.

Ara, pero, he quedat bocabadat.

La meva dona li ha ensenyat a baixar-se els programes d’Ensenyament del Clic i jo al·lucino: entra a internet, selecciona la pàgina del Clic, entra al cercador i selecciona (en prou feines sap llegir) activitats de 3 a 6 anys, selecciona l’idioma català, selecciona una activitat, la instal·la, surt d’internet, obre el programa del clic, cerca l’activitat i la comença a fer: relacionar paraules amb dibuixos o sons, trencaclosques...

I això que he explicat dóna molt a pensar.

Rubèn Fornós i Casares

Estem satisfets!

Dimarts, l’Escola l’Empordà hem organitzat conjuntament amb l’Àrea de Joventut de l’Ajuntament de Palamós una jornada formativa sobre la temàtica de l’abús sexual infantil.

Aquesta activitat ha estat patrocinada per Secretaria General de Joventut i ha estat una de les tres que s’han portat a terme a tot Catalunya patrocinades per la Generalitat de Catalunya.

Jo ja hi havia participat junt amb en Jordi, en un curs de formació més ampli organitzat per la mateixa Secretaria General de Joventut l’any 2003, conseqüència del qual la nostra escola va incorporar en el seu temari la prevenció de l’abús sexual infantil.

En vaig fer un ampli reportatge que vam publicar a La Proa i que ha servit de base per a les classes que impartim.

Posteriorment, ara fa un any vaig assistir junt amb professores de l’Escola en una d’aquestes Jornades a Girona, on no se superaven la dotzena de persones.

I ara, hem aconseguit reunir 35 persones, la majoria alumnes dels cursos de Monitors que s’imparteixen a Palamós i a Sant Feliu de Guíxols.

Quan parlo a les meves alumnes i als meus alumnes del tema dels abusos sexuals infantils sempre veig cares llargues, cares tristes, i fins i tot he vist actituds agressives vers la meva persona, que sempre han acabat en enfonsaments i llàgrimes.

És tracta d’un tema massa viu a la nostra societat i massa amagat encara, i si amb aquestes 35 persones hem aconseguit posar al carrer 35 consciències que vetllin per la protecció dels menors que cauran a les seves mans, afegides als prop de 1.500 alumnes que hem tingut en aquests darrers tres anys i als quals hem format i informat sobre això, ja ens donem per satisfets, perquè és així com treurem la por i aportarem seguretat i comprensió a les víctimes.

Rubèn Fornós i Casares

Gràcies per tot el que m'esteu ensenyant

De vegades penso que hauria de pagar als meus alumnes per donar-los classe, bé prou que ells ho fan per venir-hi.

Ells s'enduen una formació especialitzada, però jo cada vegada aprenc i m'especialitzo més gràcies a ells.

L'educació té la màgia d'aquesta retroalimentació que t'enriqueix i jo en sóc plenament conscient d'això.

Un alumne/a no és un sac buit que omples de coneixements, sinó que es tracta d'una persona amb tot els seu bagatge cultural.

Jo, quan començava a donar classes, ara ja fa 26 anys, vaig cometre l'error d'anar a la meva primera classe pensant que era jo qui tenia els coneixements i que els meus alumnes eren qui els havien de rebre.

Quan equivocat que estava!...

Ara, passats els anys, deixo ben clar a la meva primera classe que els hi faig que la meva funció és fer-los reflexionar i els hi argumento que la reflexió és l'arma més poderosa de la que estan dotats.

Aquest passat divendres m'en vaig anar de colònies amb el curs de Directors/es d'Activitats de Lleure Infantil i Juvenil que estem organitzant al GEiEG de Girona. Al vespre, després de sopar, els havia proposat una activitat que va íntimament lligada amb tot el que he dit abans. Jo l'he batejada Compatir Recursos i consisteix en que cada alumne proposa ensenyar una activitat a la resta.

Una vegada més, tant ells com jo mateix, ens hem enriquit amb les seves propostes.

Moltes gràcies a tots i totes pel que m'esteu ensenyant.

Rubèn Fornós i Casares

Objectius pedagògics i organitzatius assolits del tot

Aquesta setmana he estat ben distret.

Si us fixeu a la foto de portada em podreu identificar fent cantar al grup de joves participants al Curs d’Iniciació al Lleure Educatiu que l’Escola l’Empordà acaba d’impartir i en el qual hi han participat prop de 200 joves empordanesos.

Particularment, la meva situació és ben estranya, ja que el meu treball està dividit en dues ocupacions diferents, el periodisme i l’ensenyament. Home de molts oficis, pobre segur!, diuen.

La dificultat de portar a terme un curs d’aquestes característiques no es troba en la part pedagògica, de la que l’escola és una entitat experta amb bons professionals de la matèria, sinó en l’organització logística del mateix. Organització que comença molt abans i on les decisions que prens poden portar-te a l’èxit o al fracàs més rotund.

Enguany a més, la cosa es complicava perquè hem implantat dos nivells i això volia dir que tot era molt més complex.

La visió que et dóna organitzar les coses des de diversos àmbits, contemplar-ho tot des de diferents òptiques i fer-ho no solament en detall, sinó també en conjunt, et capacita per prendre decisions que sovint no són enteses per aquells altres que només tenen una visió parcial de les coses.

I això ha passat quan m’he limitat a recollir els suggeriments que els monitors-professors em feien però m’he mostrat rígid a l’hora de seguir el programa logístic, conscient que no ens podíem permetre el luxe de fer canvis, ja que un petit canvi aparentment sense importància implicava a tota la resta...

Suggeriments que, això sí, seran molt importants per a properes edicions.

Al final de tot, però, queda la satisfacció d’haver arribat a bon port i amb els objectius pedagògics i organitzatius assolits del tot.

Rubèn Fornós i Casares

Un monitor ha de ser valent

Divendres passat va començar el Curs de Monitors/es de Castelló d'Empúries i Roses, dues poblacions empordaneses que han ajuntat recursos per facilitar al jovent (i no tant jovent) d'aquella zona l'accés a la formació en el lleure educatiu.

El que no comptaven es que la demanda d'aquesta mena de formació s'ha incrementat molt i no han estat al tanto de les inscripcions. De tal manera que un curs que amb un límit de 30 alumnes ja és dificultós realitzar-lo, s'han trobat amb 48 inscrits, millor dit, m'hi vaig trobar jo.

Sort tenim que les nostres classes estan preparades per quan hi ha un grup reduït d'alumnes i per quan, com ara, se sobrepassen els límits, que aleshores aprofitem la conjuntura i ho dinamitzem amb treballs d'equip i posades en comú.

Així doncs, que a la primera classe i després de la presentació del curs i les presentacions formals (que més aviat són d'allò més informal), els alumnes van fer un exercici en el qual per equips havien de destacar les qualitats que creien havia de tenir un bon monitor.

Vaig quedar sorprès, un grup va destacar la valentia com a qualitat.

Jo, el primer que vaig fer, va ser assegurar-me que tothom entenia valentia de la mateixa manera i la gran majoria dels alumnes van arribar a un cert consens: valentia és la capacitat d'afrontar les nostres pròpies responsabilitats.

Però, aquells alumnes que havien posat l'exemple van especificar, "un monitor ha de ser valent i s'ha de posar al front de tot, s'ha de saber tirar per una tirolina o ha de saber fer ràpel..."

Ara, tinc pel davant tot un curs per fer-los-hi entendre que aquesta qualitat està molt bé per a col·lectius com ara el militar, però que no és gens rellevant per a un educador de lleure.

Rubèn Fornós i Casares