Pànic a la rutina

Aquest estiu l'estic percebent com el més estrany de la meva vida.

Bàsicament, influeixen més d'un i de dos factors.

Entre ells la calor extrema a la que no hi estic acostumat, i la meva condició d'avi que m'ha obligat a adaptar moltes estones de la meva vida a aquesta condició amb plena ocupació.

També treballar dia sí i dia també en els continguts del curs de manipulació d'aliments amb un nivell d'autoexigència que crec que superava les meves capacitats, i un trencament amb la rutina que et deixa més temps per a l'autocrítica.

Són alguns dels factors que segurament també hi han influït a fer d'aquest estiu una temporada arrítmica, quasi de deixar passar els dies, amb la sensació de poc treball productiu i moltes estones que podrien haver estar de relax desaprofitades per una manca de programació exigent.

Amb altres paraules, la sensació d'haver desaprofitat una temporada estiuenca per la manca d'organització.

Després, quan hi reflexiono a fons, veig que ben bé això no és així, que hi ha circumstàncies alienes a mi que condicionen la meva vida, si una d'elles és el fet de ser avi, l'altra és el fet que la Lídia, la meva muller, treballi a l'estiu més que mai.

Acabem un curs de monitors i monitores a Calonge i dilluns que ve en comença un de directors i directores a Figueres.

La setmana vinent la tinc tota hipotecada amb les classes i la Lídia que s'agafa normalment dues setmanes de vacances ara al setembre, se n'ha hipotecat una ja que no deixarà de donar classes.

Però resulta que d'aquí dues setmanes podrem fer vacances tots dos, cosa que ha estat possible gràcies a que aquest curs de Figueres té un format estrany entre intensiu i de caps de setmana, i al fet que el cap de setmana de l'11 de setembre no hi ha classes.

Per això, aquest matí, la Lídia m'ha insinuat que podríem marxar uns dies plegats.

...

I dit i fet, així ho vam fer.

Vam anar uns dies a les Hurdes a Extremadura i la veritat és que vam quedar gratament sorpresos per tot plegat.

Aquest escrit havia quedat inacabat dins de l'ordinador i he decidit que tingués vida en comptes de desterrar-lo a l'oblit, però, per a això, cal donar-li el toc final que li dona sentit, que l’explica, que el justifica i que el conclou, final que hi és present sempre en el meu estil literari.

El problema és que no recordo perquè ho vaig escriure, tot i que tinc un pensament recurrent: la por de caure en una rutina de treball aquest nou curs que acabem d'encetar.

I si són ja tretze els cursos que he encetat amb l'Escola l'Empordà i en cap dels dotze anteriors he caigut en la rutina, en tots els inicis, com ara, he tingut el pànic de caure-hi.

Ja em passarà i confio que aquesta por em sigui d'ajuda per evitar caure en la rutina.

Bon inici de curs a tothom.

Rubèn Fornós Casares

Nota:

Com es nota que aquest escrit està fet en dues etapes!

En la primera part utilitzo la paraula rutina de forma positiva com a sinònim d'hàbit de treball i en la segona part, la paraula rutina l'utilitzo de forma totalment contrària com a sinònim de treball poc creatiu.

Ja veieu, si ni no jo mateix sóc capaç de donar un sentit unívoc a les meves paraules, com puc pretendre que els alumnes, que són entitats alienes a mi, entenguin tot el que explico a classe amb la precisió que jo pretenc dir les coses?

Prohibir

Què bé que queda dir: jo no sóc partidari de les prohibicions, de les obligacions!

Però, què fals queda també per a un polític fer aquestes mateixes afirmacions!

El dret en el qual basem la nostra convivència, els drets humans com a fonament bàsic de la mateixa no és altra cosa que un compendi de prohibicions i obligacions. Prohibida la discriminació, prohibida la tortura, l’obligació de donar educació, l’obligació d’alimentar els fills...

El codi de circulació acumula prohibicions i obligacions i no crec que sigui qüestionada per ningú la seva necessitat per tal de posar ordre al que d’altra manera seria un caos circulatori que posaria en perill moltes vides humanes.

Sempre he entès que això era precisament el què ens diferenciava dels animals, la capacitat de regular els nostres instints, i que una societat era més avançada quant més regulada estava.

Aquí agafa tot el seu sentit la democràcia enfront les dictadures, en el sentit que aquesta regulació pot ser imposada per una sola persona i el seu seguici o per la majoria del poble a través dels seus representants.

Tot i que, tot s’ha de dir, el sistema de representació de la democràcia, avui en dia, està en qüestió.

És pel què acabo d’exposar que no puc entendre que hi hagi precisament polítics (que per definició són els que treballen en les prohibicions i les obligacions des del Parlament) que justifiquin el seu vot a favor de les “corridas” dient que no són partidaris de les prohibicions.

Aquests polítics, no fan de polítics i per això estan al Parlament?, per impedir que es facin lleis que prohibeixin i obliguin als ciutadans?, és a dir, com que no són partidaris de les prohibicions hem d’entendre que no han votat per la llei antitabac, ni per la limitació de la ingesta d’alcohol en la conducció, ni per la limitació de begudes als menors...

Aquí ningú es mama el dit!

S’ha de ser valent i cadascú acceptar les conseqüències dels seus vots al Parlament i justificar-los davant els electors, que ho som tots, no només els seus representats (encara ara, que jo sàpiga, no hi ha cap polític que tingui accés al vot dels ciutadans per saber a qui ha de donar explicacions i a qui no).

No ser partidari de les prohibicions és una explicació per part d’un polític, si més no, molt pobre, per no dir hipòcrita.

Jo, particularment, sempre he estat en contra de les “corridas”. Ja de ben petit trobava esgarrifós que als braus els clavessin “banderillas” i més d’una vegada havia signat en campanyes antibraus. Recordo que ja ho vaig fer a la dècada dels vuitanta quan la senyora Pelegrí, delegada de la Associació Protectora d’Animals de Palamós m’ho va demanar i l’admiració que vaig sentir per aquella persona, que jo veia aleshores molt gran (ara és una velleta), quan va ser escridassada per algunes persones fervoroses defensores de la “fiesta”.

Per a mi, el que ahir va aprovar el Parlament de Catalunya és un pas molt important per a la nostra humanització, com quan s’aproven lleis contra els maltractaments o d’altra índole que suposen un avanç en tot allò que fa referència als drets humans.

Citant-me a mi mateix: “la tradició no és garantia de res”, i encara era n’estic convençut d’aquesta afirmació, les tradicions s’han d’adaptar als temps, a la societat, als drets adquirits i com en aquest cas als drets humanitzadors dels animals, que estan inclosos en els drets humans de cinquena generació.

No es tracta d’allò que sovint escoltem: “fulanito o fulanita tracta millor als animals que a les persones”, sinó d’allò altre: “diga’m com tractes els animals i et diré com tractes a les persones”.

Rubèn Fornós Casares

Cançons poc adequades

Ahir vaig anar a la casa de colònies El Xalió de Sant Miquel de Campmajor. Hi havien els alumnes dels Campus Jove de Sant Feliu de Guíxols. Abans d'ahir van marxar els del campus de Palamós havent coincidit mig dia plegats.
A mig matí els professors van preveure que els hi fes un taller de cançons. Feia una calda que no l'aguantava ni Déu. Hi havia 36 alumnes i plegats ens vam aixoplugar d'aquella calor al porxo. He de reconèixer que no era el millor moment per fer allò, però posats a reconèixer coses, cal fer-ho també del fet que no era moment per fer absolutament res llevat de jaure a l'ombra o empicinar-se i gaudir de la frescor de l'aigua.
De tots, el qui estava en pitjors condicions era jo.
Ho reconec.
Malgrat tot vaig estar una hora llarga ensenyant cançons de diverses tipologies i seguint un petit fil conductor que de vegades era el país d'origen de la cançó, altres vegades el nivell d'animació de les mateixes, les cançons que són o formen part de contes o la seva temàtica.
Quan arribo a aquest punt els explico que quan reflexionem amb les temàtiques de les cançons hem d'anar en compte de sobretot no entrar en contradicció amb allò que volem transmetre als infants i, aleshores, poso tot un reguitzell d'exemples de cançons que fan apologia del beure o del masclisme.
Cançons normalment de gresca i que sovint havia cantat jo mateix a la mainada i que ara no ho faria.
I acabo cantant-lis la cançó popular catalana Rossinyol que vas a França, de forma molt suau i melòdica.
M'aturo de cop i els hi demano si consideren que aquesta cançó és maca i tots diuen que sí, perquè ho és i molt. Aleshores els comento la lletra. Aquesta cançó va d'una pobra noia que l'han obligat a casar-se amb un pastor i que guardant el ramat perd a l'esquellada que la troba un vaquer i que li reclama els seus serveis sexuals a canvi de retornar-li l'ovella.
Bé de fet m'han arribat forces versions que varien les unes de les altres, però totes elles parlen de la noia malmaridada a un pastor com si fos la cosa més normal del món.
I si en una versió la lletra diu "això són coses de mainatge... tenen pa i volen formatge" com resposta del vaquer a la noia quan aquesta li promet un petó i una abraçada, en una altra versió es converteix en la sentència de la cançó com dient, no sé de que et queixes noia: estàs casada i encara gràcies que et mantenen.
En qualsevol cas el masclisme és en aquesta cançó a l'ordre del dia i això va en total dissonància amb allò que volem educar.
Jo estava xop i em sentia un xic afònic, ja que tot i que sé perfectament que s'ha d'hidratar la gola quan cantes, no acabo fent-ho mai.

Rubèn Fornós Casares

Nova edició del Campus Jove de Palamós

Nova edició del Campus Jove de Palamós

Aquest mes de juliol una proposta lúdicoformativa per a joves de 14 a 17 anys

Aquest mes de juliol s’inicia una nova edició del Campus Jove de Palamós, una proposta lúdicoformativa per a joves de 14 a 17 anys, que s’iniciarà el 5 de juliol i finalitzarà el 30 d’aquest mateix mes. Quatre setmanes de dilluns a divendres en horari de les 5h a les 8h de la tarda on els joves a més de seguir el pla formatiu dels cursos de premonitors i premonitores que habitualment convoca l’Escola d’educadors i educadores en el lleure l’Empordà, segueixen un pla d’acció basat en l’aprenentatge servei.

El Campus Jove de Palamós es va iniciar ara fa sis anys i quasi ininterrompudament s’ha portat a terme cada estiu com a alternativa als casals d’estiu, que no estan pensats per a aquestes edats, i també com a proposta lúdicoformativa, integrant el curs de premonitors i premonitores amb activitats de lleure educatiu pròpies per a la seva condició de joves i adolescents.

Basats en tres eixos fonamentals: el treball d’equip i la creativitat, la socialització i els drets humans, els professors i professores de l’escola donen aquesta formació d’iniciació al lleure educatiu emprant metodologies adients a la dinàmica juvenil i proposen als alumnes uns projectes per a dur a terme dins el que hom anomena aprenentatge servei, és a dir, portar a la pràctica de forma generosa i immediata allò que a la vegada es va aprenent. Enguany es proposarà als alumnes la realització de la 2a Fira per la Pau al passeig de Palamós, on en el marc de la mateixa hi col·laborarà el grup palafrugellenc de rocksteady, The Beginners, que actuarà en directe, i la realització d’un spot publicitari basat en l’educació de gènere, entre altres projectes, com ara la diada del conte en el casal municipal. Aquesta darrera proposta consisteix en anar a explicar contes per als més petitons del casal d’estiu municipal.

El resultat de tot plegat és un equip de joves que al llarg de tot el mes han reflexionat sobre l’educació en el lleure, han treballat en equip de forma productiva, és a dir, creativa i ho han fet des de l’òptica de la socialització democràtica i del profund respecte i promoció dels drets humans. Resultat que afecta sobretot a les seves actituds basades en valors socials, democràtics i humanitaris, i habilitats de resolució de conflictes i de mediació de problemes. Resultat que, òbviament, es reflecteix més enllà d’aquest Campus Jove i es trasllada als llocs de la seva vida quotidiana, com ara l’institut.

Les inscripcions són obertes i es poden fer al Punt Jove de Palamós o bé per internet a www.emporda.org

Dia del Drets Humans

Avui 10 de desembre és el dia dels Drets Humans.

Enguany l’ONU ha posat com a tema central d’aquesta diada la no discriminació. La no discriminació forma part del que hom anomena la primera generació dels drets humans, aquells que fan referència als drets individuals i fonamentals de les persones.

Se’m fa ben estrany que a les acaballes del 2009 s’hagi d’insistir encara sobre la no discriminació de les persones, quan ja hi ha qui parla de drets de tercera i quarta generació, o com jo mateix que m’he atrevit a parlar dels drets de cinquena generació referint-me als drets humanitzadors dels animals... quan hi ha qui considera que estan desfasats, que s’haurien de revisar a l’alça... i encara a casa nostra, país que creiem civilitzat, aquella primera generació de drets no s’acompleixen del tot.

I això, a l’Escola l’Empordà, ho hem detectat fins i tot amb els nostres alumnes. Trist, però és així. I no parlo d’alumnes discriminats, sinó d’alumnes discriminadors.

El fonament de la nostra escola es basa en el respecte i el foment dels Drets Humans, i des de ja fa molts anys que imparteixo oficialment una sessió, però que en la major part dels casos en són dues, dedicada a fer una anàlisi dels drets humans (i de la Convenció sobre els drets del nen) des de l’òptica del lleure educatiu. Bàsicament com els podem infringir des dels nostre treball d’educadors i educadores i no solament això, sinó allò que hem de fer de forma activa per preservar-los. Sempre dic que no hi ha ningú que vulneri els drets humans conscientment, sinó que si això és fa és per ignorància i, almenys, me n’asseguro que els nostres alumnes, si més no, els llegeixin.

En aquests moments està a impremta el llibre Curs de monitors i monitores d’activitats de lleure infantil i juvenil, que és la guia del nou temari d’aquest curs, actualitzat de la nostra escola.

El tema 4 porta per títol: Els drets humans en l’educació en el lleure.

Aquest tema té vuit sessions: drets dels infants, educació ambiental, educació de gènere, educació per a la salut, educació per a la interculturalitat en el lleure, prevenció d’abusos sexuals, prevenció de la drogodependència i altres addiccions i participació, associacionisme i voluntariat.

Amb això podeu adonar-vos de la importància que estem donant al foment dels drets humans des de l’educació en el lleure. La nostra escola fonamenta la seva educació sobre dos pilars conceptuals, el fet que estem tractant amb persones i el fet que això ho fem des de l’òptica de la seguretat i la responsabilitat.

I és cert, quan algú insisteix sobre alguna cosa, és que això realment el preocupa. I nosaltres, si cal, ens farem pesats insistint sobre el fet d’haver de respectar els drets humans i fomentar-los des de l’educació en el lleure, perquè ens preocupa i molt que monitors i monitores molt “enrotllats” o busqueu-hi l’objectiu que més s’escaigui ja que no vull ferir sensibilitzats, es passin aquests drets per un cert lloc defensant ves a saber quines maneres de fer tradicionals en alguns casos i en altres per la ignorància més absoluta d’aquests drets i el menyspreu evident per unes persones, en edat de creixement encara, que han tingut la desgràcia de caure sota la seva “irresponsabilitat”.

Avui és el dia per reflexionar sobre els Drets humans i jo us convido a fer-ho en cada circumstància i de forma pràctica, no només perquè és una cosa que ens fa quedar bé.

Rubèn Fornós Casares

Educar per al progrés dels pobles

A classe m’he trobat amb alumnes que s’han manifestat obertament racistes i altres que essent-ho ho han dissimulat o senzillament no han obert boca.

Ens els cursos intensius d’aquesta passada setmana santa, l’Eva, la meva filla i professora d’aquesta escola, es va trobar amb un cas d’una alumna que va distorsionar una classe amb els seus comentaris racistes. Després de reflexionar-hi vaig donar instruccions a tots els professors que no havien de perdre ni un segon a classe per discutir si els monitors hem de comportar-nos de forma racista o no, que d’acord amb la Convenció dels drets del nen del 1989, ratificada per Espanya aquell mateix any, per llei no podem ser-ho. I vaig posar com exemple el fet que a les autoescoles ningú discuteix amb el professor els senyals de trànsit, sinó que aquest els ensenya i prou, els ensenya a respectar i prou, ensenya quines són les conseqüències de la seva infracció i prou. En cap cas entra en una dinàmica de discussió amb els alumnes per a la seva justificació.

Però, ara, la meva consciència em fa anar més enllà. Quan a classe detectem actituds racistes ens hem de quedar de braços plegats o hem de convidar a aquests alumnes a que es dediquin a una altra cosa?

Dins del món de l’educació en el lleure no hi tenen cabuda. I no només ens cal parlar d’actituds racistes, sinó que podem parlar també d’actituds antidemocràtiques, masclistes, d’intransigència religiosa, etc.

A les nostres classes hi ha alumnes, molts d’ells ja d’una certa edat, que ja tenen un criteri propi molt format i que difícilment podran canviar si la seva actitud és tancada.

El repte de les nostres classes està en aconseguir-ho o, si més no, fer-los entrar el dubte. Però, malgrat ho aconseguim o no, hem de deixar clar quina ha de ser la seva posició davant els nens i nenes quan faci el seu treball de monitor o de monitora.

Ara bé, hi ha alumnes que es manifesten obertament, que raonen o que els fas raonar, i ets testimoni de la seva evolució, però, n’hi ha d’altres que han posat barreres infranquejables al seu davant.

És només en l’etapa de pràctiques on es pot veure realment quina és la seva actitud, el seu comportament, la seva orientació... vers els nens i les nenes.

Per això és tant important que el director que tutoritza les pràctiques estigui a l’aguait ja que en definitiva és ell qui diu si aquesta persona és o no apta per fer de monitor o de monitora.

El compromís democràtic basat en el respecte dels drets humans i les llibertats fonamentals és la gran esperança del progrés (Carta de París per a una Europa Nova. 1990) i aquesta esperança s’ha dipositat en l’educació dels nostres nens i nenes.

L’educació en el lleure que tradicionalment s’ha avançat a l’educació formal en aquests aspectes, avui, ha d’estar amb els ulls ben oberts per tenir cura que això continuï essent així perquè aquest àmbit tradicional del lleure educatiu s’ha ampliat sobretot a l’entorn escolar i els agents educatius, nous monitors i monitores no procedeixen, la gran majoria, dels àmbits dels moviments educatius de lleure i, per tant, ens hem d’assegurar que tenen clar quin és el seu paper com educadors i educadores, també ells, per al progrés dels pobles.

És a dir, amb un compromís democràtic basat en el respecte dels drets humans i les llibertats fonamentals.

Rubèn Fornós Casares

Alumnes heterogenis en una classe

Planificar una classe o una sessió per a un grup heterogeni d’alumnes planteja sense cap mena de dubte una dificultat afegida per a un professor.

Cada alumne té el seu sac de coneixements, d’experiències i ha adquirit determinats hàbits i actituds.

El nivell de significativitat dels conceptes que es treballen en una sessió són, conseqüentment, diferents per a cada alumne i, per tant, el resultat de l’aprenentatge també.

Avui, es veu al professor com un animador que incita a l’aprenentatge i a l’alumne com el protagonista de la seva pròpia formació i aquesta dinàmica és la clau de l’èxit de l’educació, però a la vegada, també, és la clau del seu fracàs.

Jo he pogut constatar-ho abastament corregint les memòries que els nostres alumnes ens presenten un cop han acabat les pràctiques i on, a l’apartat d’avaluació de les mateixes, hi hem afegit l’avaluació general de tot el curs.

Aquesta avaluació l’alumne la fa en fred i sense la immediatesa d’haver acabat les classes de l’etapa lectiva, ja que entre la data que van finalitzar aquestes classes i la data de l’avaluació han passat ja molts de dies i això és un element de control d’objectivitat bastant important, malgrat siguin opinions en les quals els alumnes s’identifiquen.

Els alumnes més agraïts i aquells que manifesten haver après més, són precisament aquells que més en saben i aquells altres quines actituds per a l’aprenentatge es van mostrar plenament obertes.

L’actitud de l’alumne com a protagonista de la seva pròpia formació és clau perquè es produeixi aquesta dinàmica d’aprenentatge.

Alumnes que es veuen forçats a venir a classe, que tot el seu esforç és aguantar les hores per cobrir l’expedient, difícilment poden tenir una actitud activa per construir aquesta formació.

Alumnes que el seu sac de coneixements, d’experiències, d’habits i d’actituds és deficitari, difícilment rebran missatges significatius, missatges que no sabran on col·locar ni com interpretar i que per tant no arribaran a entendre el per què de la seva importància.

Treballar amb alumnes heterogenis és un repte per a un professor, però encara més ho és la seva avaluació.

Rubèn Fornós Casares

Les xarxes

Fa pocs dies he tingut el plaer de llegir el llibre El poder de las redes de David de Ugarte (ISBN edició electrònica 978-84-611-8873-4) que…

Anava a dir “que m’ha caigut a les mans”, però seria molt poc precís, la veritat és que me’l vaig baixar per internet i el vaig guardar a l’escriptori per quan tingués l’oportunitat de llegir-lo.

I ja l’he llegit.

He tingut l’oportunitat d’aprendre molt sobre les xarxes i m’ha quedat ben clar el concepte de xarxes centralitzades, descentralitzades i distribuïdes, associades, cadascuna d’elles a les dictadures, les democràcies, i les plurarquies. Concepte, el de plurarquia, que desconeixia.

També he aprés el concepte de mumi i d’aquesta manera he pogut arribar a entendre com funcionaven gegants com Google.

I he entès com els ciberactivistes es confonien amb els convocats o mobilitzats amb quatre exemples ben aclaridors del poder d’una convocatòria per una xarxa distribuïda pràcticament impossible de controlar. Entre aquests exemples la convocatòria de la manifestació contra el PP a les eleccions del 13M de 2003, amb la conseqüència de pèrdua de les eleccions estatals per part d’aquest partit.

També ha estat aclaridor l’evolució del concepte web.1, web.2 i web.2.1 associat també a la trilogia de les xarxes que esmentava al començament i als corresponents estils polítics o de control.

I com que en aquest món les comunicacions són cada vegada més distribuïdes, dóna lloc al que hom anomena la blogsfera.

És a dir, “l’entorn informatiu on es produeixen els supòsits, les condicions i els resultats del món pluriàrquic”.

“Un blog no és un mitjà, però el conjunt de blogs sí”, afirma Ugarte.

I acabo amb aquesta conclusió que l’autor del llibre ens deixa anar quasi al final de tot:

“En un món així, tots –empreses, activistes socials i, en general, qualsevol que vulgui difondre una idea el més àmpliament possible– estan abocats al ciberactivisme, és a dir, a comunicar pensant en la forma que uns altres retransmetran la seva idea a uns altres que, a la vegada, faran el mateix amb uns altres en una cadena el més àmplia possible”.

Espero que us hagi fet venir ganes de llegir aquest llibre que dóna un enfoc original, crec que per desconegut, per a la majoria de nosaltres, de les xarxes a internet.

El podeu baixar, junt amb altres 100 llibres més, tots ells gratuïts de

http://www.diadelblog.com/coleccion-libros-pdf-blogs-web-liblogs/


Rubèn Fornós Casares

El tancament de l'escola El Teler i fer els cursos com xurros

Per raons òbvies, des de que ens vam assabentar que l’Escola d’educadors en el lleure El Teler tenia la intenció de tancar portes, n`he estat fent un seguiment, ja que sóc el director delegat de l’Escola d’educadors en el lleure l’Empordà i, sovint, ambdues escoles han coincidit oferint cursos en un mateix territori.

Em vaig posar en contacte amb Maria Puig, delegada de Joventut a Girona per contrastar si això era cert i fins i tot li vaig oferir la possibilitat de fer-nos càrrec dels expedients dels alumnes, ja que, per normativa, quan una escola tanca portes, ha de traspassar els expedients dels seus alumnes a una altra escola que continuï en actiu.

Conscient, això sí, dels problemes administratius que aquest fet comporta.

Maria Puig em va confirmar aquest tancament imminent i va recollir l’oferiment, tot i que, segons el Puntual de Joventut d’uns dies després, l’Escola El Teler ja s’havia posat en contacte amb l’Escola de l’Esplai de Girona.

Vaig anar seguint les notícies sobre aquest tancament pel Puntual de Joventut i també pel Punt, i vaig entendre que aquest tancament venia motivat per la fallida de la Federació Ganzaia de la qual tinc entès que en depèn aquesta escola.

La meva sorpresa ha estat quan he llegit les declaracions d’Agnès Martí, cap d’estudis de l’Escola El Teler, fetes al Diari de Girona en el recull de premsa que fa diàriament el Puntual de Joventut.

És degut a aquestes declaracions que faig aquest escrit, no amb ànims de rèplica, però sí amb la intenció de contrastar determinades opinions que s’hi reflecteixen i que poden donar una imatge distorsionada d’una realitat que m’afecta de prop i que fins i tot podrien perjudicar l’opinió pública vers la nostra escola en funció de la lectura que algú podés fer de les esmentades declaracions. Per això, solament tinc la intenció de publicar aquest escrit en la intimitat del nostre bloc, repeteixo, no amb ànim de rèplica sinó de reflexió, sobretot, per a tots els nostres lectors habituals. Entenc que el tancament d’una escola no es una decisió que es pren a la lleugera i és un fet que us asseguro que no agrada a ningú, ni a les persones afectades ni a la pròpia competència, en aquest cas concret, nosaltres.

En l’article del Diari de Girona, que signa Jordi Vera, es parla de la defallida de la Federació Ganzaia deguda a:
“La caiguda de la demanda com a conseqüència del canvi d'hàbits dels joves”, segons fonts de l’Escola El Teler, i Agnès Martí amb cita textual afirma: “s'ha pervertit la filosofia" inicial de l'educació en el lleure i "davant d'aquesta situació hem preferit plegar".

Ja fa temps que el món del voluntariat ha entrat en crisi en determinades zones del territori, com ara la Costa Brava, i això ha repercutit en el model de lleure educatiu clàssic i tradicional de casa nostra, model que gaudeix d’un merescut i reconegut prestigi dins de l’àmbit educatiu de Catalunya i també arreu de l’estat espanyol.

I ja fa temps que s’estan introduint nous models que pretenen per un cantó adaptar-se a la demanda social d’activitats de lleure per a menors que donin resposta a les noves necessitats de la societat i per l’altre a una realitat cada dia més canviant pel que fa referència a les preferències, necessitats i hàbits dels nostres infants i joves. Amb el perill de que aquest model de lleure quedi obsolet si no s’adapta a les noves realitats.

Ja fa temps que l’àmbit de l’educació en el lleure ha traspassat les fronteres d’aquell model de lleure tradicional que dèiem al començament.

L’any 2003, s’aprovava el decret que regula precisament aquest model tradicional de lleure, però tant en el seu títol com en el preàmbul del mateix decret fa referència a un model d’educació en el lleure que traspassa les fronteres d’aquest model tradicional. Així, doncs, aquest decret porta per títol:

“Decret 137/2003, de 10 de juny, de regulació de les activitats en el temps lliure en les quals participen menors de 18 anys”

I atenent-nos a això no podem deduir que reguli només una tipologia determinada d’activitats en el lleure, sinó totes.

Però, és que si algú en té algun dubte encara, el preàmbul ho deixa ben clar i obre les portes fins i tot al futur, és a dir a noves activitats diferents als models tradicionals.

Concretament diu així:

“...i l’adequació a les noves realitats del col·lectiu social en la seva demanda de respostes educatives en el temps de lleure...” i, més endavant, s’hi pot llegir: “Aquests requisis mínims recullen la majoria dels aspectes que en el seu dia es van establir exclusivament per a les activitats de les entitats d’educació en el lleure i que en aquest Decret s’actualitzen i se’n amplia l’àmbit d’aplicació per tal d’incloure qualsevol de les activitats que es realitzi amb menors de 18 anys fora de l’àmbit de competències dels departaments d’Ensenyament i Cultura, sigui quina sigui l’associació, moviment, entitat, institució, administració, empresa privada o persona física que l’organitzi”.

És a això al que és refereix Agnès Martí quan diu que s’ha pervertit la filosofia inicial de l’educació en el lleure?

Jo tinc entès que les escoles d’educació en el lleure tenim l’obligació de formar bons professionals tant si actuen en un àmbit com en un altre ja que en qualsevol cas se’ls hi exigeix la mateixa titulació.

A més, crec ja superats els plantejaments que en el seu dia es van presentar d’exigir formació i responsabilitats diferents als professionals que cobren d’aquells altres que ho fan de forma gratuïta. Amb altres paraules, no un decret que reguli tots els àmbits d’aquestes activitats, sinó dos, un per al lleure tradicional dels moviments educatius en l’àmbit del voluntariat i un altre per a tota la resta. Sortosament, va prevaldre el sentit comú, és a dir, l’exigència professional per a tothom, tingui contracte laboral o de voluntariat.

Abans, el lleure tradicional abastava els esplais o agrupaments, les colònies i els campaments d’estiu, les rutes i els camps de treball. Avui, l’àmbit del lleure educatiu s’ha ampliat abastament sobretot a l’entorn escolar (àmbit que abasta la totalitat dels infants i joves de Catalunya) i, conseqüentment, també s’ha ampliat exponencialment la demanda de monitors i, de rebot, de persones que volen exercir aquest treball.

El gran repte de les escoles d’educació en el lleure és formar professionals capacitats per exercir de monitors amb les competències que els hi calen en qualsevol àmbit d’actuació i aquest repte passa per donar una adequada resposta formativa a una determinada demanda social.

L’Agnès Martí afirma:

"Hi ha gent que ve a treure's el curs de monitors perquè necessiten treure's els crèdits de lliure elecció. S'està pervertint la nostra filosofia i això ens ha fet acabar de decidir que és millor plegar. És millor que sigui una empresa la que faci cursos com a xurros, com ja està passant. Hi ha joves que fan el curs i les pràctiques i mai més tornen a fer res més que tingui relació amb el lleure".

Jo puc afirmar que molts universitaris que s’han tret el títol de monitor a la nostra escola atrets pels crèdits universitaris han descobert en els nostres cursos la vocació per l’educació en el lleure i durant un temps, han estat o encara hi són, exercint com a molt bons professionals de l’educació en el lleure.

En funció d’aquestes declaracions d’Agnès Martí algú podria associar l’Escola l’Empordà a una d’aquestes empreses que fa cursos com xurros, si més no, si comparem la posició que ocupem en el rànking de les 37 escoles de lleure de Catalunya on El Teler ocupa la 24a posició respecte la titulació de monitors i la 26a en quant a directors en front a les posicions de l’Escola l’Empordà, 8a posició en quant a monitors i 4a posició en quant a directors (càlculs basats en la publicació de titulacions que fa Secretaria de Joventut de l’any 2000 fins al 2007).

Vosaltres, estimats lectors, en podeu fer dues lectures d’un mateix fet: o bé estem fent els cursos com xurros o bé és que nosaltres sí som capaços d’esforçar-nos per donar resposta a l’actual demanda de formació?

A més, l’Escola l’Empordà a l’igual que, imaginem, l’Escola El Teler són dues entitats sense ànim de lucre. Nosaltres no som cap empresa i a la nostra escola només hi ha dues persones contractades amb dedicació exclusiva que porten tota la gestió de secretaria i administració, la resta són professors que cadascun d’ells té la seva pròpia feina. A nosaltres no ens importa fer cursos deficitaris de directors amb només vuit persones i cobrant el preu habitual de 225€ quan l’Escola El Teler per un curs de les mateixes característiques en cobra més de 300. Nosaltres paguem una hipoteca per les nostres instal·lacions a Calonge mentre El Teler gaudeix de les instal·lacions de l’Estació que són propietat de l’Ajuntament de Girona.

Amb aquestes úniques dades objectives a la mà, algú podria pensar que l’Escola El Teler comparada amb l’Escola l’Empordà actua com una empresa (entenent empresa com l’activitat que persegueix el benefici econòmic en primer lloc).

Però, nosaltres, això no ho afirmem ni del lluny, perquè sabem quina és la relació que hi entre els ingressos i les despeses i perquè som conscients de les dificultats que hi ha per mantenir la sostenibilitat econòmica d’escoles d’aquestes característiques, tant la nostra com la seva.

A més, jo crec que aquesta afirmació: “Hi ha joves que fan el curs i les pràctiques i mai més tornen a fer res més que tingui relació amb el lleure" només es pot fer des de la pròpia experiència, és a dir, per raons òbvies és elemental que els 375 monitors que han obtingut el títol a través de l’Escola El Teler, tots ells, no hagin derivat el seu treball de monitors als esplais de la Federació Ganzaia i, per tant, si Agnès Martí fa aquesta afirmació, crec jo, és perquè li preocupa la quantitat d’alumnes titulats d’aquesta escola que no s’hi han dedicat a treballar en l’educació en el lleure.

D’aquest fet es pot fer una lectura totalment diferent, ja que es pot fer la reflexió de si la motivació i l’interès que tota formació ha de fer néixer o incentivar als alumnes, l’Escola El Teler ha estat capaç de transmetre-els-hi.

Jo no tinc aquesta mateixa percepció respecte als nostres alumnes, més aviat tot el contrari.

Finalment, voldria reflexionar sobre aquestes manifestacions de la Cap d’estudis de l’Escola El Teler:

"Actualment, les famílies tenen necessitat de consumir el lleure i no de gaudir-lo. Ara, per exemple, les famílies van a passar la tarda del dissabte a l'Espai Gironès, abans que portar els fills a l'esplai. O inscriuen els nens en activitats competitives o educatives",

Crec poc oportú l’exemple de les famílies que van a passar la tarda a l’Espai Gironès.

De la mateixa manera que crec que un nen és afortunat gaudint de les activitats de lleure organitzades per un esplai, també crec que els infants són tant o més afortunats gaudint del lleure amb la seva família. Afortunats els que poden fer-ho, les famílies que es reserven espais de temps per gaudir plegats, sigui a l’Espai Gironès o anant a l’Aplec de Sant Aniol d’Aguges.

Qui som nosaltres per jutjar la qualitat educativa i per tant de realització personal que proporciona als nens una o altra activitat realitzada en família?

Quants de nosaltres pagaríem per tornar enrere i poder haver gaudit d’espais familiars que les circumstàncies, econòmiques sobretot, no ens van permetre aleshores?

La darrera frase de l’afirmació d’Agnès Martí no l’entenc, crec que hi ha un lapsus en això d’activitats educatives.

Si l’escola El Teler tanca portes per coherència ("Si tancava la Federació, no tenia sentit que l'escola seguís oberta. És una qüestió de coherència", diu Agnès Martí) és quelcom molt respectable.

Si la Federació tanca portes perquè ha fet fallida (ho dic en termes empresarials en el sentit que s’han quedat, segons es desprèn de l’article que estic comentant, sense clients), potser no tenen cap altre remei, això ells s’ho saben.

Però, el que no he trobat correcte en ambdós casos és buscar culpables esquitxant a qui des d’altres posicions tenen plantejaments diferents i lluiten per tirar endavant honestament.

Demano disculpes si algú es pot sentir ofès pel que he escrit, he intentat mesurar les meves paraules i m’he limitat a reflexionar sobre unes manifestacions que al meu entendre tenen, o poden tenir, també una altra lectura ben diferent a la plantejada.

Rubèn Fornós Casares

La dinàmica de la taula

A mig de classe demano quatre voluntaris...

Tu, tu, tu i tu, assenyalo amb el dit quan ja he desistit que s’hi presenti algú voluntàriament.

Els col·loco cadascun d’ells al centre de cadascuna de les quatre arestes que té una taula, amb disposició d’empènyer la taula cap al davant.

Quan tots estan col·locats els hi demano que empenyin a la de tres.

Una, dues, dues i mitja, dues i tres quats... tres!

Tots fan força i la taula pràcticament no es mou.

Després els demano que se situïn tots quatre en una mateixa aresta.

A la de tres!

I la taula, si no vaig en compte, surt disparada.

Aquesta dinàmica l’he utilitzada per a diverses ocasions, bàsicament però, per al treball d’equip.

És fàcil d’entendre i d’assimilar.

Si cadascú aplica les seves forces per aconseguir els seus objectius, independentment dels del projecte, el resultat pot ser nul (que la taula no es mogui), o ves a saber quin? (la taula es mourà en funció de la força que faci cadascú).

En canvi, si tots empenyem en una mateixa direcció els resultats són espectaculars (almenys pel que fa al resultat de moure una taula).

De la mateixa manera, però, faig servir aquesta dinàmica per explicar en què consisteix la concentració d’objectius que ens ofereix programar basant-nos en un eix temàtic que sovint es converteix també en centre d’interès.

Si els objectius són dispersos els moviments de la taula seran els que seran dependentment de l’èmfasi que hi posem en cadascun d’ells.

Si, pel contrari, els ajuntem sota un denominador comú o eix temàtic, els resultats poden ser més efectius perquè se sumen les forces de cadascun d’ells en una mateixa direcció.

Es tracta d’una dinàmica senzilla i molt intuïtiva que dóna explicació a tot allò que es pugui assimilar a la unió i la direccionalitat de forces, intencions, objectius, recursos...

Rubèn Fornós Casares